UN HOME ENAMORAT de Karl Ove Knausgard

Comencem un nou any posant un peu davant de l’altre, xino xano, sense grans escarafalls ni grans propòsits, però amb la voluntat de caminar molts llibres, de resseguir-ne tots els paisatges, de remuntar-ne tots els rius.

I m’agrada començar aquest 2017 agafada a un nou volum de les memòries de Knausgard. Perquè m’agrada anar trampejant amb en Karl Ove, en aquest paisatge que dibuixa tan comú, tan normal i tan profund alhora. Perquè llegir la seva lluita és conèixer uns pams més del seu espai, intern i extern, i aquest acaba convertint-se en un univers cada cop més proper on no s’hi està del tot malament. Potser perquè compartim algun d’aquests racons que quan veiem en els altres ens semblen sòrdids. Ara, aviat algú s’haurà de posar a treballar seriosament en la possibilitat d’encunyar el verb “knausgarejar” i tot seria molt més fàcil.

En aquest segon volum, “Un home enamorat”, s’obre una finestra a un Karl Ove que desemboca a una crisi personal. De fet, penso que potser això de crisi haurà de deixar d’alarmar-nos, i sinó, que aixequi la mà qui pugui alçar la mà i dir que viure no és crisi. Pot quedar més bonic si diem que viure és canvi, però anem allà mateix. Bé, tornem-hi. Karl Ove, 40 anys, dona, fills i reflexió. Es desencadena la temptació de fer balanç, d’analitzar si el que tenim és el que volem. I com sempre, Knausgard ens delecta explicant-nos amb tot detall com es va enamorar de la dona que seria la mare dels seus fills i com avança, trampejant dificultosament a traves d’una selva de dubtes, frustracions i autoenganys. La vida, la vida normal posada per escrit.

Ha estat molt bonic llegir com Knausgard s’enamora. Feu-ho.

“La vida quotidiana, que ens podia aixafar com un peu trepitjant un cap, també ens podia deixar extasiats. Tot depenia de l’ull que mirava. Si l’ull veia l’aigua que hi havia pertot arreu a les pel·lícules de Tarkovski -per exemple, que convertia el món en una mena de terrari, on tot degotava i lliscava, surava i corria, on tots els personatges es podien fondre i només quedaven les tasses de cafè en una taula, omplint-se a poc a poc amb la pluja que queia, davant d’un fons de vegetació verda i intensa, gairebé amenaçadora, sí-, llavors l’ull també era capaç de veure com les mateixes profunditats existencials i salvatges es desplegaven en la vida de cada dia. Perquè érem de carn i sang, tendons i ossos, i al nostre voltant creixien les plantes i els arbres, brunzien els insectes, volaven els ocells, els núvols solcaven el cel i queia la pluja. L’ull que donava sentit al món era una possibilitat constant, però gairebé sempre preferíem una altra cosa, o almenys això era el que passava a les nostres vides.”

home-enamorat

“Vaig caminar sense rumb per sota els arbres, entre clapes de llum i ombra, envoltat per les aromes càlides del bosc, pensant que estava al mig de la meva vida. No de la vida en el sentit d’edat, no a la meitat del camí de la vida, sinó al mig de la meva existència.

El cor em tremolava.”

LA MORT DEL PARE de Karl Ove Knausgard

Per fi he obert la porta a l’univers Knausgard! I l’habitació s’ha omplert de fum. És sense adonar-te’n que ho abraça tot. Sense massa estridències, però amb la profunditat pròpia d’allò que no es veu (i no és aquesta profunditat la que es clava en el lector només d’obrir el llibre i veure la fotografia de l’autor?).

En aquest primer volum tot orbita entorn de la mort del pare. Explicada amb un teixit fet de flashbacks i moltes dosis de quotidianitat. Escenes aparentment irrellevants van construint un personatge amb qui, difícilment, no compartirem algun moment de complicitat.  Però entre tot aquest anar fent, Knausgard regala grans fragments d’assaig sobre l’art i la creació. També, es clar, sobre la mort, sobre la vida i el fer-se gran. Els he trobat brillants, i òbviament, han quedat tots subratllats.

Però torno a allò que fa més especial el llibre: aquest tel invisible que ho abraça tot. Encara no sé si està fet més de vida o més de mort o si hi són a parts iguals. I així la vida, i en Karl Ove, i anar fent. I la mirada. I l’atmosfera. La relació que tenim amb la nostra infància. Especial, diferent, quan es posa de costat amb la mort. Amb la mort del pare. D’alguna manera trobar-nos, de cop, davant la pèrdua ens obliga a fer balanç, a observar allò que es trenca, a recollir-ne els trossos, a posar nom a les coses. I m’agrada com ho escriu Knausgard, sense fer soroll.

Com assumim els nostres morts ens defineix, d’una manera o d’una altra.

la meva lluita

“Ara que estic assegut escrivint això, m’adono que han passat més de trenta anys. A la finestra que tinc al davant puc veure vagament el reflex de la meva cara. A banda d’un ull, que brilla, i l’àrea que queda just a sota, que reflecteix tènuement una mica de llum, tot el costat esquerra queda a l’ombra. Dos solcs profunds divideixen el front, un solc profund travessa cada galta, tots plens de foscor, i amb aquests ulls seriosos que miren fixament, i les comissures de la boca cap avall, és impossible no pensar que aquesta cara és trista.

¿Què se m’ha gravat a la cara?”