EL PAVELLÓ NÚM.6 d’Anton Txékhov

Deu fer uns deu anys que vaig llegir-me els Contes d’Anton Txékhov editats per Quaderns Crema, i deu fer uns deu anys que penso com vaig gaudir de la seva lectura. Hi ha algunes escenes que recordo fidelment malgrat el temps. Des de llavors, tan sols he tornat a Txékhov amb alguns fragments concrets de L’hort dels cirerers L’oncle Vània. Ara, Editorial Minúscula edita El pavelló núm.6 i al caure’m a les mans m’hi he llençat de cap.

És un relat curt, que es llegeix d’una tirada. Es centra en les vicissituds d’un metge d’un poble rus indeterminat. Andrei Iefímitx no té grans pretensions pel que fa a la seva aportació personal i professional a la vida dels qui habiten l’inhòspit hospital on treballa. La seva grisor es confon amb l’hostilitat de l’espai.

Al pavelló número 6 hi viuen els malalts psiquiàtrics, en concret cinc. Txékhov ens els descriu de forma desigual però ens permet copsar a la perfecció l’aire viciat en el que malviuen.  Iefímitx es veurà sorprès pel diàleg que s’establirà entre ell i Iván Dmítrix, un dels pacients del pavelló. I aquí comença la festa on Txékhov desplega les contradiccions pròpies del sistema que classifica les persones segons la seva integritat mental.

La dialèctica juntament amb les poques indicacions geogràfiques que hi apareixen  i que permeten convertir els fets en una abstracció, afavoreixen la possible lectura filosòfica del text, que des d’aquesta perspectiva s’aproxima a la veu de Kafka.

És, sens dubte, un text revelador, una petita perla que allunyant-se de moralismes s’aproxima a l’existencialisme i reflexiona sobre el que som. 120 pàgines que, amb moltes cometes, poden llegir-se en els nostres dies.

pavelló6

“Després d’examinar les instal·lacions, l’Andrei Iefímitx va arribar a la conclusió que aquella institució era immoral i extremadament nociva per a la salut dels seus pacients. Era del parer que el més intel·ligent que es podia fer era deixar marxar els malalts i tancar l’hospital. Però va considerar que per fer-ho no n’hi havia prou amb la seva voluntat i que, a més, resultaria inútil; si fas fora la immundícia física i moral d’un lloc, es traslladarà a un altre: s’ha d’esperar que ella mateixa s’airegi i desaparegui. Els prejudicis i totes aquestes immundícies i sordideses de la vida quotidiana són necessaris per tal que amb el pas del temps es puguin anar transformant en alguna cosa bona, com els fems es converteixen en terra fèrtil.”

Anuncis

ELS GERMANS KARAMÀZOV de Fiódor Dostoievski

M’ha costat, però finalment he entès que Dostoievski no és una lectura d’estiu. Vaig llegir “Els germans Karamàzov” durant les vacances, però he necessitat mesos per processar-lo. Quan vaig acabar-lo, crec que la contraportada va ressonar com un eco enmig d’un gran silenci. Perquè després d’aquestes potents 1000 pàgines tot el que ve és un abisme.

Però bé, el que dèiem, que ho he processat, que he recorregut aquest abisme i que n’he tornat amb l’entusiasme que sempre em reporten els clàssics i, això si que ho puc dir, Dostoievski és un dels més grans i m’atreviré a fer servir una expressió poc dostoievskiana: és la mare dels ous.

“Els germans Karamàzov” és  gairebé un estudi perfecte de l’experiència de l’home al món. Podria considerar-se un tractat òptim de filosofia existencialista ja que un dels aspectes més importants de l’obra és, precisament, l’existència humana confrontada amb temes fonamentals com la llibertat, la responsabilitat, la mort o la culpa. Una descripció minuciosa i exhaustiva de com l’individu exposat davant de l’existència sobreviu. Dostoievski identifica amb cada un dels tres germans Karamàzov un camí: el racionalisme nihilista d’Ivan, l’hedonisme de Dimitri  i l’espiritualitat cristiana d’Alioixa. Aquests tres camins es creuen al llarg de tota la novel·la teixint uns diàlegs extraordinàriament rics entorn del fet central del llibre, i que ja és avisat de bon principi, l’assassinat del pare.

Que a sobre el llibre acabi transformant-se en un thriller, aconsegueix afegir l’element sorpresa necessari per no voler que s’acabi. I es succeeixen els personatges i amb cada personatge un món, i com les nines russes es van desplegant un dins de l’altre. I com a lector distant en el temps, no pots fer més que meravellar-te, perquè d’aquest munt de móns n’han brotat tota la resta.

I jo segueixo sent més de “Crim i càstig”, per visceral, per tortuosa, per torbadora i perquè mai he patit tant. I a casa en som de viscerals, tortuosos, torbats i patidors. Però els Karamàzov recullen la voluntat d’aquesta abraçada total, i és d’agrair. I si, Dostoievski és la mare dels ous.

germanskaramazov

“És que un Karamàzov pot cremar amb un ardor etern?”

 

ANNA KARÈNINA de Lev Tolstoi

Llegir Tolstoi sempre és un plaer. Llegir “Anna Karènina” és un plaer majúscul. Crec que és necessari llegir-lo i segurament amb un cop no n’hi ha prou.
És una novel·la tan intensa com extensa, que s’apodera de tot allò més bàsic i intern que ens conforma i hi dóna llum. És, sens dubte, una novel·la que parla de la passió. De la passió entesa com a llenguatge de l’amor i com a mitjà de vida, o més ben dit de supervivència. Tolstoi converteix cada un dels personatges (quins grans personatges!) en un camí que porta cap a aquesta passió. D’entrada, la protagonista Anna, empesa per la passió de l’amor i la llibertat, però també altres personatges com Levin, per mi personatge cabdal, que recórre amb insistència i no poc sofriment, el camí cap a la passió mitjançant la recerca del sentit de l’existència. Aquesta recerca aporta al llibre una dosi esplèndida de diàlegs interns plens de filosofia i de teologia, fins i tot, que dónen a la novel·la un equilibri perfecte.

“Anna Karènina” és una novel·la de personatges, on no es pot considerar cap d’ells com a secundàri o poc important. Tots i cadascun d’ells es mostren gairebé transparents al lector. I aquesta és la delícia: el viatge a través de les entranyes, els vicis, les pors i les virtuts de tots ells.

“Cada vegada que Vronski parlava amb Anna, esclatava als ulls d’ella una lluïssor joiosa, i un somriure de felicitat li torçava els llavis vermells. Hom hauria dit que feia esforços per tal de no palesar aquests símptomes de joia, però se li marcaven al rostre contra la seva voluntat. «Però, i ell?» Kitty se’l mirà i va horroritzar-se. Havia vist en ell allò que se li apareixia amb tanta claredat en el mirall del rostre d’Anna. On eren les seves maneres sempre tranquil·les i fermes, l’expressió despreocupada i calmosa del rostre? No, ara, cada vegada que s’adreçava a ella, acalava una mica el cap com si volgués caure de genolls als seus peus i tenia a l’esguard una expressió de submissió i de temença. «No vull ofendre —semblava dir cada vegada la seva mirada—, ans em vull salvar i no sé com.» Mai no li havia vist abans l’expressió que tenia en aquells moments el seu rostre.”