ELS GERMANS KARAMÀZOV de Fiódor Dostoievski

M’ha costat, però finalment he entès que Dostoievski no és una lectura d’estiu. Vaig llegir “Els germans Karamàzov” durant les vacances, però he necessitat mesos per processar-lo. Quan vaig acabar-lo, crec que la contraportada va ressonar com un eco enmig d’un gran silenci. Perquè després d’aquestes potents 1000 pàgines tot el que ve és un abisme.

Però bé, el que dèiem, que ho he processat, que he recorregut aquest abisme i que n’he tornat amb l’entusiasme que sempre em reporten els clàssics i, això si que ho puc dir, Dostoievski és un dels més grans i m’atreviré a fer servir una expressió poc dostoievskiana: és la mare dels ous.

“Els germans Karamàzov” és  gairebé un estudi perfecte de l’experiència de l’home al món. Podria considerar-se un tractat òptim de filosofia existencialista ja que un dels aspectes més importants de l’obra és, precisament, l’existència humana confrontada amb temes fonamentals com la llibertat, la responsabilitat, la mort o la culpa. Una descripció minuciosa i exhaustiva de com l’individu exposat davant de l’existència sobreviu. Dostoievski identifica amb cada un dels tres germans Karamàzov un camí: el racionalisme nihilista d’Ivan, l’hedonisme de Dimitri  i l’espiritualitat cristiana d’Alioixa. Aquests tres camins es creuen al llarg de tota la novel·la teixint uns diàlegs extraordinàriament rics entorn del fet central del llibre, i que ja és avisat de bon principi, l’assassinat del pare.

Que a sobre el llibre acabi transformant-se en un thriller, aconsegueix afegir l’element sorpresa necessari per no voler que s’acabi. I es succeeixen els personatges i amb cada personatge un món, i com les nines russes es van desplegant un dins de l’altre. I com a lector distant en el temps, no pots fer més que meravellar-te, perquè d’aquest munt de móns n’han brotat tota la resta.

I jo segueixo sent més de “Crim i càstig”, per visceral, per tortuosa, per torbadora i perquè mai he patit tant. I a casa en som de viscerals, tortuosos, torbats i patidors. Però els Karamàzov recullen la voluntat d’aquesta abraçada total, i és d’agrair. I si, Dostoievski és la mare dels ous.

germanskaramazov

“És que un Karamàzov pot cremar amb un ardor etern?”

 

ANNA KARÈNINA de Lev Tolstoi

Llegir Tolstoi sempre és un plaer. Llegir “Anna Karènina” és un plaer majúscul. Crec que és necessari llegir-lo i segurament amb un cop no n’hi ha prou.
És una novel·la tan intensa com extensa, que s’apodera de tot allò més bàsic i intern que ens conforma i hi dóna llum. És, sens dubte, una novel·la que parla de la passió. De la passió entesa com a llenguatge de l’amor i com a mitjà de vida, o més ben dit de supervivència. Tolstoi converteix cada un dels personatges (quins grans personatges!) en un camí que porta cap a aquesta passió. D’entrada, la protagonista Anna, empesa per la passió de l’amor i la llibertat, però també altres personatges com Levin, per mi personatge cabdal, que recórre amb insistència i no poc sofriment, el camí cap a la passió mitjançant la recerca del sentit de l’existència. Aquesta recerca aporta al llibre una dosi esplèndida de diàlegs interns plens de filosofia i de teologia, fins i tot, que dónen a la novel·la un equilibri perfecte.

“Anna Karènina” és una novel·la de personatges, on no es pot considerar cap d’ells com a secundàri o poc important. Tots i cadascun d’ells es mostren gairebé transparents al lector. I aquesta és la delícia: el viatge a través de les entranyes, els vicis, les pors i les virtuts de tots ells.

“Cada vegada que Vronski parlava amb Anna, esclatava als ulls d’ella una lluïssor joiosa, i un somriure de felicitat li torçava els llavis vermells. Hom hauria dit que feia esforços per tal de no palesar aquests símptomes de joia, però se li marcaven al rostre contra la seva voluntat. «Però, i ell?» Kitty se’l mirà i va horroritzar-se. Havia vist en ell allò que se li apareixia amb tanta claredat en el mirall del rostre d’Anna. On eren les seves maneres sempre tranquil·les i fermes, l’expressió despreocupada i calmosa del rostre? No, ara, cada vegada que s’adreçava a ella, acalava una mica el cap com si volgués caure de genolls als seus peus i tenia a l’esguard una expressió de submissió i de temença. «No vull ofendre —semblava dir cada vegada la seva mirada—, ans em vull salvar i no sé com.» Mai no li havia vist abans l’expressió que tenia en aquells moments el seu rostre.”