L’ÚLTIM PATRIARCA de Najat El Hachmi

D’entrada, llegir llibres dels que s’ha parlat molt, sempre em fa mandra. I més, quan ja fa un cert temps de tot plegat. Però aquest cop m’he endut una agradable sorpresa. “L’últim patriarca” és la història d’en Mimoun Driouch, pare de qui ens explica els fets. Un personatge que es desplega al llarg del llibre amb múltiples cares i dimensions. El seu, és un viatge des dels orígens, des de la tradició i la família, fins a unes noves fronteres que, sense voler, fan trontollar els fonaments del que semblava inamovible. 
M’ha encantat l’agilitat del relat, escrit talment com si fos explicat a la vora del foc. Cada capítol deixa al lector amb ganes de més. Malgrat escenes dures, difícilment podies tancar el llibre com aquell qui res. He agraït molt, moltíssim, les dosis d’humor presents en determinants punts importants de la història, perquè no deixa de ser un reflex d’una realitat molt dura, i amb humor, tot passa millor. 
 
 
 Me’l podia imaginar devorat per uns gossos famolencs que li haurien obert el ventre i li haurien deixar els budells penjant per fora. O atropellat per un cotxe que no es va aturar mai i en aquella postura amb els braços i les cames malgirbats. Em van anar venint imatges de les pel·lícules de terror que llogàvem al videoclub de la cantonada. Hauria estat bé poder explicar un final així a tothom. I el vam trobar amb els budells per fora, pobre pare. Em vaig imaginar tornant al poble, demanant caritat perquè l’avi ja no tenia més terres per vendre’s. Només allà vaig mirar a dins i vaig sentir que em faltarien tantes coses, que fet i fet de “supermana”, no n’hi havia hagut mai cap en tota la història. La mare no parava de repetir ai, ai, aquest home, ai en quin embolic es deu haver ficat, ai, Déu meu, per què em castigues així? Déu meu, fes que torni sa i estalvi.”
 
Anuncis