Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (1)

Com cada abril tornen les piles de llibres i l’espiral insondable de novetats. Entre tot, m’hi passejo fent salivera i fent llargues llistes de futures lectures. En algunes, m’he avançat i ja hi tinc un peu a dins, d’altres espero que m’acompanyin al llarg de les properes setmanes.

Aquí avanço un primer bloc de llibres de ficció entre els que em costaria molt, molt, quedar-me només amb un. Comencem:

  • Actes humans de Han Kang

Després de considerar “La vegetariana” com un dels millor llibres recents que he llegit en molt temps, no puc més que esperar que “Actes humans” respiri alguna cosa similar. És el relat a través de set veus supervivents d’una revolta popular aplacada per una intervenció militar brutal l’any 1980 al poble natal de la mateixa Han Kang, Gwangju. El dol, la culpa, la ràbia… no serà fàcil, però sóc patidora per vici.

ACA0327_web

  • Solenoide de Mircea Cartarescu

Doncs no en diré massa cosa, se n’ha parlat per bé i per mal arreu. La vida vista i reflexionada a través de la mirada i el pensament de l’escriptor, del creador. No he llegit res de Cartarescu però davant el ressò me l’he hagut de mirar i remirar, i l’edició, tant de Periscopi en català com d’Impedimenta en castellà, és preciosa. Pocs arguments perquè l’ensumo com un d’aquells llibres que més que ser llegits han de ser viscuts.

solenoide

  • Els desposseïts d’Úrsula K. Le Guin

I aquí la primera trampa. “Els desposseïts” no us el recomano des de fora sinó des de dins. Hi tinc els dos peus posats i m’hi rebolco com els porcs al fang des de fa dies. Un relat de la utopia amb un nivell de realisme extraordinari. I pensar que és un llibre de l’any 1974 i que hem hagut d’esperar al 2018 per veure en català! Gràcies a Raig Verd i a la traducció acuradíssima de la Blanca Busquets. Us en parlaré extensament d’aquí uns dies.

els-desposeits-204x300

  • La mà que prenia la meva de Maggie O’Farrell

Val, d’acord. Una altra trampa. Aquest el vaig llegir fa uns dies. Però és que és tan bo que no podia quedar fora d’aquesta llista! Ja vaig quedar entusiasmada amb la prosa de Maggie O’Farrell amb la traducció de “Aquest deu ser el lloc” que va editar L’Altra Editorial l’any passat, però és que en aquest cas, crec que “La mà que prenia la meva” la supera. Dues dones, dues vides, dues maternitats. Personatges amb moltes dimensions i molta bellesa. Hi ha passatges realment extraordinaris. Us ho explicaré extensament aviat.

maggie-ofarrell-la-mà-que-prenia-la-meva1

  • Tots els contes de Katherine Mansfield

S’edita per primer cop l’obra narrativa completa de Katherine Mansfield en aquest únic volum. És una escriptora encara desconeguda per mi, i és per això una assignatura pendent que ara es fa més accessible amb aquesta recopilació, traduïda i revisada per Marta Pera, Pep Julià i Anna Llisterri. Diuen que la seva prosa va ser un dels referents per Rodoreda, i amb això en tinc gairebé prou, com a bona groupie, he de llegir Mansfield.

tots els contes mansfield

  • Tots els contes 1 de Víctor Català

I més contes. Víctor Català és sens dubte un dels pilars de la nostra literatura i aquest projecte de Club Editor que comprèn tres volums per editar-ne tots els contes em sembla una gran pensada. La Víctor m’ha estabornit cada cop que l’he llegit, quina força, quin glop! La rudesa i la subtilesa s’entrelliguen en tots els seus textos i culminen en “Solitud” que se’m fa inoblidable. Ja n’he tastat alguns dels seus contes, però seran un imprescindible per qualsevol biblioteca personal.

71totscontes1

 

Fins aquí la primera tria, ben curiosa i un xic estrafolària potser. Així som. Així soc. En vindran més en els propers dies. Volteu, remeneu, recomaneu. Siguem pesats parlant de llibres, ara i tot l’any. Seguim!

AQUEST DEU SER EL LLOC de Maggie O’Farrell

No se m’acut millor manera d’iniciar la setmana de recomanacions i possibles per aquest Sant Jordi. Per mi, sense dubte, aquesta és LA recomanació. Em faré pesada (de fet, ja fa setmanes que m’hi recreo) però és el meu deure moral molestar-vos fins que el compreu i el llegiu.

L’Altra Editorial va donar l’oportunitat a aquells lectors que voluntàriament volguessin escriure una ressenya del llibre. M’havien parlat molt bé de Maggie O’Farrell així que em va faltar temps per apuntar-me a la iniciativa tan bon punt es va presentar a les xarxes. Us transcric la ressenya que els hi vaig enviar i que també trobareu a la seva pàgina web juntament amb la dels altres lectors (tots ells entusiasmats!).

Maggie O’Farrell en té prou amb tres frases per deixar-te clavat a la cadira i no voler deixar de llegir, i en té prou amb tres pàgines per convertir en certesa la sensació d’estar davant d’una gran història. És altament addictiva i aporta una alenada d’aire fresc que es manifesta tan en el fons com en la forma.

El nucli del llibre és una història d’amor. Un amor tan delicat com devastador. La història, però, es desplega en molt més. Cada personatge ofereix un fil, una porteta on treure el cap i observar. Dubten, s’equivoquen, fereixen i en alguns casos tenen comportaments que consideraríem execrables, però no pots deixar d’abraçar-los com a lector, de compadir-los i de fer-los teus perquè estan perfectament dibuixats a la mesura humana. Tots semblen seguir camins secundaris, més o menys tortuosos, potser buscant alguna cosa que porti l’etiqueta “Felicitat”. En la majoria de casos la felicitat està sobreimpresa en la redempció d’un passat protagonitzat per males decisions.

baixa

“Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això.”

“Aquest deu ser el lloc” és tot un món, descrit amb múltiples estils i formats narratius. Històries dins de la història. Anades i vingudes. Màgic i hipnotitzant. Tot amb una consistència que la fa terriblement real.  És en aquest aire on llegint O’Farrell he rememorat el millor d’Irving, i això sempre és un gran plaer.

Llegir-lo ha estat com sentir aquelles onades que amb l’anar i venir van cobrint-te els peus de sorra, i saps que quedaran colgats, però no t’hi resisteixes. De fet, no voldries ser a cap altre lloc.

 (He de dir que vaig llegir-lo amb moltes ganes, molt de pressa, però que em vaig frenar davant el que s’anava desplegant davant meu perquè vaig prendre consciència del buit que sentiria al acabar-lo, així que calia dosificar. Alhora a mesura que anava avançant la història vaig témer un final tràgic, fins al punt que vaig reservar-me les 30 últimes pàgines per trobar el dia adequat pel que podia passar. Gràcies a això em va semblar un final suau, potser fins i tot massa suau. Potser fins i tot m’encaixava més amb l’aire del llibre un cop sec, però en el fons, agraeixo l’esperança.)