L’ILLA de Giani Stuparich

O de mirar la mort als ulls. 

Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l’amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l’espai que havien compartit en un passat comú, l’illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l’escenari d’un viatge intens cap a la necessitat humana d’expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.

A punts aclaparadora, m’ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: “Monjo davant del mar” on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.

 És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l’editorial Minúscula, d’una de les col·leccions més encertades, Microclimes.

 
“Va sentir una esgarrifança a l’esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.
L’aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n’arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida. 
Li va fer l’efecte que l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l’estranya i angoixosa sensació d’estar en una solitud exclosa del comerç humà.
Va parar l’orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir.”
 

LI I ALTRES RELATS de Nikos Kavadias

Un llibre sorprenent. Màgic. Magiquíssim. Que porta implícit el risc de passar desapercebut. Però que malda per remoure alguna cosa dins nostre…i ho aconsegueix. Subtil però intens alhora. Amb poques paraules i potser tènues, grises i tènues. Perquè a vegades l’amor no és vermell. A vegades l’amor és gris. Això fa que “Li i altres relats” sigui un amor dur de rosegar, un amor que no parla d’homes i dones, sinó d’amor a seques, amor i ja està. D’un amor en solitari que intenta escapolir-se a través de la mirada dels protagonistes. D’un amor intuït, però intens. 
Són tres petits contes, molt ràpids de llegir, però que deixen rastre. I és precisament aquest rastre el que fa que el llibre s’amplifiqui amb cada segon que passa. Les històries giren entorn del mar, i deu ser per això que l’efecte del llibre és com el de les onades… mica en mica et van engolint, sovint sense adonar-te’n. 

“En aquell moment jo estava a les seves mans, sol. Feia esforços per no plorar. Ella em protegia. Vam sentir rialles. Fort. Com si rigués una multitud. Vam alçar els ulls i vam veure penjades, amunt, en bastons, màscares xineses de paper que reien, feien rodar els ulls, obrien les boques de bat a bat. La Li també reia. Es va girar i em va veure.
-¿Per què no rius? No t’he vist riure.
-I és clar que ric -vaig respondre-: ¿que no ho veus?
-Els únics xinesos que he vist riure fort -va dir- són aquests d’aquí. Els falsos. Nosaltres riem amb els ulls, amb els llavis, amb les orelles. ¿Que tenies una dida xinesa?
-No ho recordo gens. No he sentit a dir tal cosa.
-Jo sí que ho sé. Has mamat llet de la nostra. ¡Per això no rius!
Vaig fer que sí amb el cap.”