PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA de Marta Rojals

Ja m’ho havien dit que m’agradaria, però tot i així, m’ha sorprès. Perquè me n’he enamorat. Del fons i de la forma, perquè el domini del llenguatge, dels registres, de les seves estructures, que demostra la Marta Rojals en aquest llibre és brutal. I la millor demostració d’això és quan et sorprens, després de tancar el llibre i anar a preparar el sopar, pensant “Em minjaré lo peix que sinó se farà malbé“.

Una novel·la que parla de la vida, de l’amor, del desamor, del pas del temps, de les oportunitats perdudes,… Res de nou, oi? Doncs no, i aquesta és la gràcia: aconsegueix amb aquest us excels del llenguatge construir un canal encara més directe entre personatges i lector i que una història que podria semblar tòpica esdevingui extraordinària. Per mi, mereixen un especial reconeixement les descripcions tan i tan poètiques que inicialment es limiten a alguns finals de capítol però que van prenent més protagonisme al llarg de llibre.

Primavera Estiu Etc

“I així ha sigut que, entre unes coses i les altres, he passat la nit del lloro. En una mena de somnolència febrosa, segurament gentilesa del pebrot de l’amanida, se m’apareixien darrere les parpelles els dits polits del Bernat fent girar el cendrer, i després uns peus nus trepitjant els cavallons del llaurat, oro-plata, oro-plata, i una altra vegada el Bernat, passant-se el palmell de la mà pel mentó i rient, i el feix de línies fines al voltant dels ulls, i la polpa dels seus llavis dient la terra i el follar, i el follar, la vida no sempre surt com un vol, i ma tieta apartant les cortines i mirant-me com quan tenia setze anys i dient-me: Jo no vui que patixis, xiqueta.

Però mira, si els matins també serveixen per alguna cosa és perquè constatis que els fantasmes nocturns no són més que això, fantasmes nocturns. I si van acompanyats d’una mala digestió, la coartada és perfecta.”

Havent llegit “Primavera, estiu, etcètera” encara pren més valor “L’altra”, la novel·la que va publicar més tard la mateixa autora i de la que ja vaig escriure alguna cosa. I això només em deixa amb ganes de més.

A casa, som de la Rojals.

Anuncis

L’ALTRA de Marta Rojals

Aquest llibre, ja quan va sortir em va fer venir salivera… pinta bé! I realment les expectatives s’han vist superades amb escreix.
És la història de l’Anna. I és, aparentment, una història ben normal. Vida de parella, conflictes familiars, dilemes laborals, i el que marca la diferència: un remolí interior de pensaments i sentiments exposats pel gaudi del lector. És, realment, un personatge deliciosament treballat.
Una escriptura brillant: refinada i sense escrúpols. Perquè el llibre és així d’ambivalent. D’una banda, entra suau i dolçament dins el lector atrapant-lo, segurament, amb poques resistències. De l’altra, et planta davant dels nassos tot allò que puguis esperar i desesperar sense miraments. I això és el que m’agrada. Perquè dins d’una escriptura senzilla hi ha encriptats mil matisos que converteixen cada pàgina en un laberint per tots els sentits. I això és un altre valor afegit de la novel·la: t’atrapa amb tots els sentits.
Els detalls hi tenen un paper molt important. Petits tresors que omplen la novel·la d’imatges i fotografies fàcilment reconeixibles. Diàlegs críptics que es barregen dins d’un discurs aparentment ordenat, que t’obliguen a una lectura atenta. És, sens dubte, una gran alenada d’aire fresc dins del panorama català, i des de ja, tinc ganes de més! 
  

“Des del final del Bord, s’ha cregut mereixedora de cada dolor que ha hagut d’oblidar a la vida. Però quan aconseguia oblidar-ne un, li’n venia un altre com caigut del cel. El nou dolor queia sobre una muntanya de dolor antic, i aleshores ella enterrava l’últim a palades, procurant no mirar. A continuació, ja sabia què havia de fer: treballar, riure una gràcia del Nel, posar el rentaplats, netejar el lavabo, anar a comprar. No ha sigut. No ha passat. Per sort, els dies se succeeixen sense pausa, i el pas del temps s’escurça amb el temps. L’Anna pensa en la sortida de les dents de llet: d’adults, se’ns faria una agonia. Pel principi invers, l’acumulació de dolors, viscuda dins d’una percepció temporal d’infant, se’ns faria insuportable. El temps minvant dels adults, per l’Anna, és una altra adaptació. La que fa llevar-se els vells un altre matí i dir ja tornem a ser a Nadal, ja tornem a ser a Pasqua, i arrossegar el cos adolorit a fer el primer riu malgrat l’emfisema, la columna, el maluc. Malgrat portar al currículum trenta o quaranta enterraments. Potser la seva mare ho havia descobert: com més estret es fa el temps, més temps passa pel mateix forat.”