Fa dies que reflexiono sobre quins son els grans temes que marquen el rumb de tota literatura: l’amor i el desamor, la por, la mort, la llibertat,… S’ha escrit de tot i en abundància. Per què, doncs, seguir llegint? Per què, doncs, seguir llegint sobre el mateix si amb tants segles d’història ja s’haurà dit tot de totes les maneres possibles? Per què llegir un llibre sobre la mort, la pèrdua,…quan ja n’has llegit i pots imaginar què hi trobaràs? Per què llegir-lo si saps que farà mal?
mort
EL NEDADOR DEL MAR SECRET de William Kotzwinkle
Pocs llibres arriben tan lluny i tan endins amb tan poc. I amb poc em refereixo a que no són ni cent pàgines, però totes i cadascuna d’elles amarades d’una capacitat evocadora extraordinària i magistralment traduïda per en Yannick Garcia. I sóc conscient de que dir que és un llibre evocador és quedar-se curt.
Sense estridències ni sentimentalismes sobrers, Kotzwinkle aboca una història que li és pròpia, sense drama, però tota ella té un vel d’una pena molt fonda que pàgina a pàgina t’embolcalla i apreta, apreta molt.
Vaig acabar-lo amb llàgrimes als ulls, perquè sí, perquè la vida val la pena, però no fotem, quan hi passen coses grosses, d’aquelles que ens sobrepassen, que ens cremen i que ens converteixen una mica més en un espectre de nosaltres mateixos, tots ens deixaríem enfonsar dins d’aquest mar secret, per sempre.
I a seguir llegint, i a seguir vivint.
“L’abraçava, l’amor que sentia per ella s’eixamplava a cada tremolor del seu cos. Era com si mai abans no l’hagués estimada, com si tot el seu passat només hagués estat un assaig per a aquell instant en què va sentir retronar dins seu tots els dies de la vida d’ella, dies d’abans de conèixer-la, dies de la cara de nena esgarrifada que li veia en aquells moments i dies de l’anciana sàvia i venerable que la cridava llavors per transmetre-li una força desconeguda. Tota la frustració dels trenta anys de la Diane era allà present, diries que demanava un desig al pou del temps perquè al final sortís tot bé, perquè per fi sortís com tocava una cosa que havia fet ella.”
F DE FALCÓ de Helen Macdonald
“Quines coses que li fem, al nostre cor. Et retires de tu mateixa, com si la teva ànima també pogués ser un animal migratori, et situes a certa distància de l’horror i mires el cel fixament.”
Aquestes tres línies descriuen l’essència del què és “F de falcó”. Una bombolla d’evasió on es sublimen allò més delicat i més salvatge de la nostra ànima alhora. Una tristesa fonda, perquè s’ha mort el pare, l’amic, el confident i el còmplice. I una ràbia aguda, perquè s’ha mort, i la mort no es cura.
Macdonald aparta la cortina perquè puguem contemplar una intimitat que es desplega lenta i suaument a mesura que ella i el seu astor, la Mabel, comparteixen hores i hores d’un ensinistrament terapèutic i alliberador. El vincle entre la dona i l’animal esdevé tan fort que els recurrents “nosaltres” que apareixen al llibre l’omplen d’una intensitat colpidora.
És ple de poesia, d’imatges belles. Tot és senzill i preciós. I creix a cada pàgina enlairant-se com l’astor i aferrant-se a una terra que descriu de forma meravellosa. No us deixeu perdre aquest tresor.
“Em quedo mirant l’astor, que té arrapat el faisà mort, i els seus ulls embogits em retornen la mirada amb fixesa. Estic al·lucinada. No sé què se suposa que hauria de sentir. Set de sang? Brutalitat? No. Res de tot això. Tinc esgarrapades per tot arreu, d’haver-me ficat dins dels matolls, i un dolor al cor que no aconsegueixo identificar. Una boira brillant impregna l’aire. Eixuta. Com el talc. Em miro l’astor, el faisà, l’astor. I tot canvia. L’astor deixa de tenir a veure amb la mort violenta. Es converteix en un infant. I commou la part més pregona del meu ésser. És una nena. Un nadó astor que acaba de descobrir qui és. I quina és la seva funció. M’ajupo, i de manera inconscient, com una mare ajudant la seva filla a menjar, començo a plomar el faisà juntament amb ella. Per a ella.”
LA MORT DEL PARE de Karl Ove Knausgard
Per fi he obert la porta a l’univers Knausgard! I l’habitació s’ha omplert de fum. És sense adonar-te’n que ho abraça tot. Sense massa estridències, però amb la profunditat pròpia d’allò que no es veu (i no és aquesta profunditat la que es clava en el lector només d’obrir el llibre i veure la fotografia de l’autor?).
En aquest primer volum tot orbita entorn de la mort del pare. Explicada amb un teixit fet de flashbacks i moltes dosis de quotidianitat. Escenes aparentment irrellevants van construint un personatge amb qui, difícilment, no compartirem algun moment de complicitat. Però entre tot aquest anar fent, Knausgard regala grans fragments d’assaig sobre l’art i la creació. També, es clar, sobre la mort, sobre la vida i el fer-se gran. Els he trobat brillants, i òbviament, han quedat tots subratllats.
Però torno a allò que fa més especial el llibre: aquest tel invisible que ho abraça tot. Encara no sé si està fet més de vida o més de mort o si hi són a parts iguals. I així la vida, i en Karl Ove, i anar fent. I la mirada. I l’atmosfera. La relació que tenim amb la nostra infància. Especial, diferent, quan es posa de costat amb la mort. Amb la mort del pare. D’alguna manera trobar-nos, de cop, davant la pèrdua ens obliga a fer balanç, a observar allò que es trenca, a recollir-ne els trossos, a posar nom a les coses. I m’agrada com ho escriu Knausgard, sense fer soroll.
Com assumim els nostres morts ens defineix, d’una manera o d’una altra.
“Ara que estic assegut escrivint això, m’adono que han passat més de trenta anys. A la finestra que tinc al davant puc veure vagament el reflex de la meva cara. A banda d’un ull, que brilla, i l’àrea que queda just a sota, que reflecteix tènuement una mica de llum, tot el costat esquerra queda a l’ombra. Dos solcs profunds divideixen el front, un solc profund travessa cada galta, tots plens de foscor, i amb aquests ulls seriosos que miren fixament, i les comissures de la boca cap avall, és impossible no pensar que aquesta cara és trista.
¿Què se m’ha gravat a la cara?”
EL SENYAL DE LA PÈRDUA de Maria-Mercè Marçal
En èpoques convulses en què tot es mou i sembla impossible poder fixar la mirada en res, la poesia sempre és casa. Per això sempre hi torno (si és que n’he marxat mai). Tornar a casa i que es digui Maria-Mercè Marçal. Ella. La pionera en mi. La iniciadora. Ella va obrir una ferida que sé que mai es tancarà. Una ferida que em recorda a tothora qui sóc. I per això, li dec la Vida. La Vida en majúscules.
Són recurrents en la seva poesia les referències a l’experiència del cos. I en aquest cas, es tracta d’un cos emmalaltit, ja que es tracta d’un recull de les reflexions i versos sorgits des del moment en què li diagnostiquen un càncer fins al moment de la seva mort. La seva experiència amb la malaltia i amb una hipotètica mort propera converteixen el diari en un camp obert a experiències fins ara no imaginades per qui conjugava sempre mots vius. El cos com a símbol de la vida i de l’amor convertit en el senyal de la pèrdua.
Poder llegir-la així, de primera mà, en molts casos sense filtres i podent observar les pàgines originals del seu dietari, és un regal. Tan extraordinari és llegir el seu dietari com ho són les cartes que intercanviava amb Jean-Paul Goujon que integren la segona part del llibre. Són una mostra del seu caràcter permanentment reflexiu i de la seva capacitat d’anàlisi i autocrítica.
Més enllà d’això però, com en totes les seves lletres, se’n desprèn una entrega absoluta a l’experiència de viure i també de morir, amb els cinc sentits i no deslligant-se mai del context polític i social que l’envolta.
Segurament aquesta generositat, pròpia dels grans, és la que m’atrapa cada cop.
“No sé per què escric, però escriure em fa bé. Sé que no recullo sinó l’escuma més soma d’aquesta mar de fons. Sé que el silenci reflectiria millor la puresa d’aquest abisme que no sóc capaç d’amidar. Però la puresa absoluta, el silenci, són ja la mort. La vida: pura contaminació d’allò imperfecte, inexacte, esmunyedís, impur, finit, incomplet. Vida -pèrdua, però Vida– per això mateix: la seva feblesa i la seva força en un sol glop.”
UN ALTAR PER LA MARE de Ferdinando Camon
Només llegint la introducció un s’adona que “Un altar per la mare” no és un llibre qualsevol. És un homenatge íntim i personal que Camon devia a la mare. Un intens i profund viatge on la tristesa i la melangia es conjuren amb les aromes subtils de la infantesa de l’autor.
Més enllà però, de la buidor de la pèrdua i dels múltiples pous que es divisen amb la mort de la mare, l’autor reflexiona entorn d’aquesta figura, com a figura clau del món rural. Com a entitat que articula i estructura una societat que lentament desapareix de la seva vida i del seu món.
Directe i punyent quan és Camon qui es desprèn de les paraules. Per necessitat, per digerir, per comprendre i, sobretot, per expiar la culpa. És però, suau i tendre quan és la tendresa qui es manifesta. M’han encantat alguns passatges concrets en els que les paraules eren tan evocadores que podries imaginar-te perfectament les fotografies de l’àlbum familiar.
Un petit gran ritual. De nou, una joia de Minúscula.
“En tota família de pagès la mare és el pal de paller. Si mor la mare, la família es disgrega. Recuperar la mare de la mort vol dir recuperar la família de la disgregació. Vol dir salvar-se. La història oficial ensenya que la immortalitat pertany als poderosos, la civilització camperola ensenya que el fort, el ric, el savi, l’artista no són figures preeminents, perquè per damunt de tots hi ha el qui és bo. Una persona bona, per bé que msierable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descala, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l’escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer a immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força el que salva la humanitat, ans aquella forma paticular d’amor que es diu bondat. Jo no tinc cap mena de dubte que el personatge que descric aquí s’hagi salvat, mereixi el record i estigui en la glòria. No sé pas quants personatges de la gran història oficial, els ultrapotents, els superguanyadors, els dominadors globals, s’han salvat i mereixen el record. Potser cap.”
L’ILLA de Giani Stuparich
O de mirar la mort als ulls.
Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l’amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l’espai que havien compartit en un passat comú, l’illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l’escenari d’un viatge intens cap a la necessitat humana d’expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.
A punts aclaparadora, m’ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: “Monjo davant del mar” on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.
És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l’editorial Minúscula, d’una de les col·leccions més encertades, Microclimes.
“Va sentir una esgarrifança a l’esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.
L’aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n’arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida.
Li va fer l’efecte que l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l’estranya i angoixosa sensació d’estar en una solitud exclosa del comerç humà.
Va parar l’orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir.”
Soc el que llegeixo 