Ara, ara. Ara sí. No calen redobles de tambors ni grans escarafalls, no som davant de cap obra mestra ni de cap terratrèmol que pugui sacsejar la literatura catalana, però ara sí som davant d’un llibre dels que es fan un racó aquí dins un cop llegit.
“A les ciutats amagades” és un recull de contes curts, tots ells amb un peu a la infantesa, als estius que inefablement s’hi connecten. Petites instantànies, moments, dolços i amargs, que sense grans pretensions ho recullen tot.
La virtut principal d’aquests contes de Natàlia Cerezo és la capacitat de commoure al lector amb subtilesa. De cada història un fil, de cada personatge una paraula. En tots i cadascun d’ells hi ha un petit detall que t’hi connecta i que fa que una part de tu quedi allà dins, per sempre. La capacitat de crear aquest vincle és el que converteix el talent en virtut.
El que Cerezo desplega en aquest recull és una manera de mirar, un desgranar cada capa i cada matís que fan que un instant pugui sublimar un món.
“Anys més tard, poc abans que el Roc marxés a treballar a l’estranger, vam tornar al càmping. Rere la tanca hi havia camins fantasmals, plens de males herbes i amb les llambordes aixecades. A les parcel·les, on l’herba creixia fins als genolls, hi havia una mena de bosc d’arbres esquifits i secs. Vam trobar la pedra amb el número on hi havia hagut la nostra caravana i vam buscar entre els matolls un indi de plàstic que el Roc havia perdut l’últim any que ens hi vam estar, però no el vam trobar. “
Soc el que llegeixo 