LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS de Paolo Giordano

La solitud dels nombres primers” és un llibres sorprenent. Ni el títol, ni la portada, ni tan sols la contraportada, t’adverteixen prou del que hi ha dins. Hi dic prou perquè és d’aquells llibres que es pot tornar rebel amb qui no l’ha escollit al 100%.  Malgrat haver estat durant molt temps un “best-seller”, és d’aquests llibres que, o t’encanta, o el detestes, i això, no és habitual en llibres tan exitosos a nivell de ventes. 
Giordano presenta en aquesta història dos adolescents que viuen les seves solituds en companyia. Són personatges perfectament traçats, profunds, i psicològicament molt interessants i suculents. És precisament per això, que ell llibre encomana una grisor malenconiosa que, en alguns moments, t’esperona a sacsejar el llibre com faries amb qualsevol amic de confiança quan veus que l’està cagant… Però com a la vida mateixa, Giordano deixa que tan l’Alice com en Mattia cometin els seus propis errors, malgrat el lector maldi per redreçar-ho. 
Per mi, un molt bon llibre, escrit impecablement i que, si t’enganxa, es llegeix en una tarda.  
En Mattia ho feia expressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no parava d’augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir tots els senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d’aquesta lenta decadència.
Havia après a posar primer la punta del peu i després el taló, amb el pes desplaçat cap a la part externa de la planta, per minimitzar la superfície de contacte amb el terra. Havia polit aquesta tècnica feia anys, quan de nits s’aixecava i escorcollava d’amagat tota la casa, perquè tenia la pell de les mans tan eixuta que l’única manera d’adonar-se que aquelles extremitats encara eren les seves era passar-hi una fulla de ganivet. Amb el temps, aquell caminar estrany i circumspecte s’havia tornat el seu pas normal.”
Anuncis

EL COS HUMÀ de Paolo Giordano


En Giordano era un tema pendent. I en Giordano va ser el primer descobriment. Darrera una portada enigmàtica que sembla no revelar res del contingut del llibre s’amaga un jove escriptor que, amb cara de “gendre perfecte”, té cops amagats i fa que en determinats punts de la novel·la et plantegis si és ell qui ho ha escrit. 
I així, a partir d’una cara bonica i sense saber-ho, em vaig trobar immersa dins d’un llibre de gènere bèl·lic, tot i que queda molt grandiloquent dit així. Perquè si, parla de la guerra, és un llibre sobre la guerra. Però més enllà d’això ens explica com la guerra sacseja i trasbalsa el cos i el cor de les persones. I el que el fa encara més interessant és que ens aproxima tan a l’experiència del soldat ras com a la dels tinents i alts comandaments del mateix exèrcit, fet que proporciona una perspectiva més ample i interessant.
D’altra banda, és sublim l’exercici que fa Giordano obrint amb cada personatge tot un petit món interior on podem reconèixer les febleses, les pors, els vicis,… tot allò que pot ajudar-nos a comprendre perquè un grapat de nois de 20 anys s’embarquen en una guerra tan bèstia, perquè s’ha de dir així, és bèstia.  

“Fins ara mai no l’hi havia demanat perdó. En Ietri està turmentat: d’una banda, les ganes de dir-li a la cara cridant que és una estúpida, i de l’altra, les de tirar-se a terra i recollir d’un a un els trossos de caramel, per recompondre’l. Nota darrere seu les mirades dels companys que el jutgen. 


Jo sóc un home i vaig a la guerra. 

Més tard no es recordarà si ho ha arribat a dir o només ho ha pensat. Recull la motxilla i se la penja a l’esquena. Besa la mare a la galta, una sola vegada, breument. –Tornaré aviat –diu .”