ELS GERMANS KARAMÀZOV de Fiódor Dostoievski

M’ha costat, però finalment he entès que Dostoievski no és una lectura d’estiu. Vaig llegir “Els germans Karamàzov” durant les vacances, però he necessitat mesos per processar-lo. Quan vaig acabar-lo, crec que la contraportada va ressonar com un eco enmig d’un gran silenci. Perquè després d’aquestes potents 1000 pàgines tot el que ve és un abisme.

Però bé, el que dèiem, que ho he processat, que he recorregut aquest abisme i que n’he tornat amb l’entusiasme que sempre em reporten els clàssics i, això si que ho puc dir, Dostoievski és un dels més grans i m’atreviré a fer servir una expressió poc dostoievskiana: és la mare dels ous.

“Els germans Karamàzov” és  gairebé un estudi perfecte de l’experiència de l’home al món. Podria considerar-se un tractat òptim de filosofia existencialista ja que un dels aspectes més importants de l’obra és, precisament, l’existència humana confrontada amb temes fonamentals com la llibertat, la responsabilitat, la mort o la culpa. Una descripció minuciosa i exhaustiva de com l’individu exposat davant de l’existència sobreviu. Dostoievski identifica amb cada un dels tres germans Karamàzov un camí: el racionalisme nihilista d’Ivan, l’hedonisme de Dimitri  i l’espiritualitat cristiana d’Alioixa. Aquests tres camins es creuen al llarg de tota la novel·la teixint uns diàlegs extraordinàriament rics entorn del fet central del llibre, i que ja és avisat de bon principi, l’assassinat del pare.

Que a sobre el llibre acabi transformant-se en un thriller, aconsegueix afegir l’element sorpresa necessari per no voler que s’acabi. I es succeeixen els personatges i amb cada personatge un món, i com les nines russes es van desplegant un dins de l’altre. I com a lector distant en el temps, no pots fer més que meravellar-te, perquè d’aquest munt de móns n’han brotat tota la resta.

I jo segueixo sent més de “Crim i càstig”, per visceral, per tortuosa, per torbadora i perquè mai he patit tant. I a casa en som de viscerals, tortuosos, torbats i patidors. Però els Karamàzov recullen la voluntat d’aquesta abraçada total, i és d’agrair. I si, Dostoievski és la mare dels ous.

germanskaramazov

“És que un Karamàzov pot cremar amb un ardor etern?”

 

Anuncis

MARE I FILLA de Jenn Diaz

Un debut esperat el de Jenn Diaz en català. No m’ha decebut. Una història íntima i personal. De dones. De mares. De filles. D’amor i desamor. Per mi, és també una novel·la sobre la intimitat, sobre la solitud. Amb les seves paraules, sobre tot allò que és la vida.

Diaz m’ha sorprès gratament amb una escriptura de fons, no només de forma. M’explico: per obvi que sembli, escriure bé és molt més que encadenar paraules amb sentit. En aquesta història, cada paraula, cada frase, cada punt i cada coma, fan forat. Cap element hi és per ornament o perquè si. I això converteix la lectura en un viatge pell endins. Dels que m’agraden.

Un viatge a través del vincle. Allò tan subtil però tan intens alhora. Primari i ancestral. Físic i eteri. Probablement un dels elements que més defineix el que som. La nostra relació amb l’altre, i en aquest cas, la relació amb entre les mares i les filles: un univers.

Personatges, principalment dones, amb mirades intenses i mimetitzades en una escenografia molt marcada que es difumina fàcilment amb el què amaguen els seus silencis, tan presents i rellevants en la història. Surant en l’aire molts ecos de Rodoreda. Al llegir-ho, per moments em trobava agraint-li a Jenn Diaz haver recuperat aquest color.  I en aquest punt he de dir que és meravellosa l’edició d’Ara Llibres, cuidant fins i tot les cobertes interiors, perquè ajuden a endinsar-se en aquesta textura pròpia que té el llibre.

mare i filla

“Quan va acceptar que no s’enamoraria mai i quedaria soltera per sempre com la tia, va conèixer en Mateu. La Natàlia, al contrari de les dones de la seva generació, que tenien por de quedar soles per sempre, tenia a la vora la tia Dolors, que no coneixia l’amor ni el necessitava… com s’ha de necessitar allò que mai no has tingut, ¿eh?, i tant patiment inútil, au va. No podia dir que fos triada, aquella soledat, perquè sempre havia pensat que estimaria algú com els seus pares, a la seva manera s’han estimat, però tampoc mai ha sigut com l’Àngela, que de molt petita ja sabia quina mena de vestit portaria el dia del seu casament -un sense mànigues.  La Natàlia volia evitar la vulgaritat d’un matrimoni infeliç i ple de mediocritat, perquè la majoria ho són, però això també és una cosa massa moderna. No tothom ho entén, igual que tampoc no entenen que la tia hagi viscut la vida d’una altra dona i no la seva, però aquestes són coses que s’aprenen a portar els primers anys, i també són la vida.”

UN ALTAR PER LA MARE de Ferdinando Camon

Només llegint la introducció un s’adona que “Un altar per la mare” no és un llibre qualsevol. És un homenatge íntim i personal que Camon devia a la mare. Un intens i profund viatge on la tristesa i la melangia es conjuren amb les aromes subtils de la infantesa de l’autor. 

Més enllà però, de la buidor de la pèrdua i dels múltiples pous que es divisen amb la mort de la mare, l’autor reflexiona entorn d’aquesta figura, com a figura clau del món rural. Com a entitat que articula i estructura una societat que lentament desapareix de la seva vida i del seu món.


Directe i punyent quan és Camon qui es desprèn de les paraules. Per necessitat, per digerir, per comprendre i, sobretot, per expiar la culpa. És però, suau i tendre quan és la tendresa qui es manifesta. M’han encantat alguns passatges concrets en els que les paraules eren tan evocadores que podries imaginar-te perfectament les fotografies de l’àlbum familiar. 

Un petit gran ritual. De nou, una joia de Minúscula

“En tota família de pagès la mare és el pal de paller. Si mor la mare, la família es disgrega. Recuperar la mare de la mort vol dir recuperar la família de la disgregació. Vol dir salvar-se. La història oficial ensenya que la immortalitat pertany als poderosos, la civilització camperola ensenya que el fort, el ric, el savi, l’artista no són figures preeminents, perquè per damunt de tots hi ha el qui és bo. Una persona bona, per bé que msierable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descala, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l’escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer a immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força el que salva la humanitat, ans aquella forma paticular d’amor que es diu bondat. Jo no tinc cap mena de dubte que el personatge que descric aquí s’hagi salvat, mereixi el record i estigui en la glòria. No sé pas quants personatges de la gran història oficial, els ultrapotents, els superguanyadors, els dominadors globals, s’han salvat i mereixen el record. Potser cap.”

L’ÚLTIM PATRIARCA de Najat El Hachmi

D’entrada, llegir llibres dels que s’ha parlat molt, sempre em fa mandra. I més, quan ja fa un cert temps de tot plegat. Però aquest cop m’he endut una agradable sorpresa. “L’últim patriarca” és la història d’en Mimoun Driouch, pare de qui ens explica els fets. Un personatge que es desplega al llarg del llibre amb múltiples cares i dimensions. El seu, és un viatge des dels orígens, des de la tradició i la família, fins a unes noves fronteres que, sense voler, fan trontollar els fonaments del que semblava inamovible. 
M’ha encantat l’agilitat del relat, escrit talment com si fos explicat a la vora del foc. Cada capítol deixa al lector amb ganes de més. Malgrat escenes dures, difícilment podies tancar el llibre com aquell qui res. He agraït molt, moltíssim, les dosis d’humor presents en determinants punts importants de la història, perquè no deixa de ser un reflex d’una realitat molt dura, i amb humor, tot passa millor. 
 
 
 Me’l podia imaginar devorat per uns gossos famolencs que li haurien obert el ventre i li haurien deixar els budells penjant per fora. O atropellat per un cotxe que no es va aturar mai i en aquella postura amb els braços i les cames malgirbats. Em van anar venint imatges de les pel·lícules de terror que llogàvem al videoclub de la cantonada. Hauria estat bé poder explicar un final així a tothom. I el vam trobar amb els budells per fora, pobre pare. Em vaig imaginar tornant al poble, demanant caritat perquè l’avi ja no tenia més terres per vendre’s. Només allà vaig mirar a dins i vaig sentir que em faltarien tantes coses, que fet i fet de “supermana”, no n’hi havia hagut mai cap en tota la història. La mare no parava de repetir ai, ai, aquest home, ai en quin embolic es deu haver ficat, ai, Déu meu, per què em castigues així? Déu meu, fes que torni sa i estalvi.”
 

LA GERMANDAT DEL RAÏM de John Fante

Ostres tu, en Fante! La germandat del raïm” és una delícia! Àcida, però una delícia. Amb tots els ingredients propis de la literatura americana del segle XX, narra la història d’un pare i un fill que, després d’una vida de decepcions mutues, buscaran el perdó i la comprensió l’un en l’altre. 

Els personatges, una família italiana emigrada als Estats Units, s’arrosseguen pàgina a pàgina amb tots els vicis i amb tots els retrets a flor de pell i, malgrat tot, és un llibre molt emocionant. A més a més, té petites sorpreses (que no revelaré ara i aquí per no espatllar la lectura a ningú) que fan del text una suma perfecte.
És un llibre d’emocions crues, diàlegs punyents i grans dosis d’alcohol. I agrair-li a Fante que ho amaneixi amb un humor sarcàstic que et permet somriure, malgrat les circumstàncies. 
 “Estava fart del billar, del pòquer i de fer el poca-solta amb unes cerveses, de conduir amb altra gent, de passejar per les hores solitàries i grapejar faldilles i mitges matusserament, de grapejar en va. Les dones estaven bé però eren exigents, és fàcil fer mal als dinou: penses que les dones són dolces i submises i descobreixes que són fures; et refugies en les putes perquè són menys falses i, si tens sort, aprens a llegir.
El meu vell, el fill de puta, arribava a casa tentinejant, amb fortor de vi, i em cridava que apagués el llum, que anés a dormir, que què collons em passava, que els llibres eren una droga i la meva addicció alarmant i que ja gairebé no em reconeixia com a fill seu. Troba una feina, m’exigia, i fes alguna cosa amb la teva vida. Tenia raó. La devia tenir. Tothom hi estava d’acord. Fins i tot els paios de la sala de billar se’n van adonar. Ja no podiem comunicar-nos com abans.” 

SUKKWAN ISLAND de David Vann

És hora de posar-nos seriosos. “Sukkwan Island” és una novel·la brutal. Una prova de foc per qualsevol lector. Cal estar preparat. No és una novel·la que pugui llegir qualsevol, sense quedar trastornat, com a mínim. Però sense confondre’s, és una novel·la brutal, dura, intensíssima, però és una GRAN novel·la i que, quan arribi el moment, cal llegir. I dic quan arribi el moment perquè si t’agafa d’imprevist, pot ser letal.
 
El fil argumental gira entorn de les relacions entre un pare i un fill, que s’instal·len, sols, en una illa deshabitada i a molts quilòmetres de la civilització. A partir d’aquí, David Vann inicia un angoixant descens a l’abisme, a l’allò profund que pot viure quiet i silenciós si res ho desvetlla. Aquest descens no té pietat del lector i l’arrossega sense compassió, fins al punt que tancar el llibre deixa de ser una decisió per convertir-se en una necessitat. Una pausa, si us plau.
Un relat aspre que aconsegueix plasmar la complexa realitat psicològica d’uns personatges que, s’instal·len dins del lector amb la intenció de quedar-s’hi.
 
Tot i creure que no podria dir-ho, ara, si que puc afirmar, havent passat unes setmanes: he sobreviscut a “Sukkwan Island”.
 
 


“Això no és com Fairbanks, tot té un aire diferent. Tinc la sensació que he estat al lloc equivocat durant massa temps. Havia oblidat fins a quin punt m’agrada ser a prop de l’aigua, i les muntanyes que s’alcen així, com aquesta, i l’aroma del bosc. Fairbanks és sec, i les muntanyes no passen de ser turons, i tots els arbres són exactament iguals. Tot són bedolls de paper i pícees, a tot arreu, fins a l’infinit. Sovint mirava per la finestra i desitjava veure alguna altra mena d’arbre. No sé ben bé per què, però fa anys que no m’he sentit a casa enlloc, com si no hagués format part de cap indret on he viscut. M’ha faltat alguna cosa. Però em fa l’efecte que viure aquí amb tu hi posarà remei, a tot això. Entens què vull dir?
Va clavar els ulls en el seu fill, però en Roy no sabia com parlar amb el seu pare en aquells termes. I tan, va dir, però no era veritat. No entenia res del que li deia ni per què es comportava d’aquella manera. I si tot plegat no sortia com el seu pare deia? Llavors, què?
Quin posat que fas, va dir el seu pare, passant-li el braç per les espatlles. Aquí hi estarem la mar de bé, em sents? Només parlo per parlar, d’acord?