PERMAGEL d’Eva Baltasar

Va, va, va, que poques vegades puc parlar d’un fenomen literari en present! Aquest cop sí, em sumo a l’onada Permagel. I és que poques vegades arriben veus narratives tan potents i amb tanta personalitat. Eva Baltasar debuta en el gènere novel·lístic de la mà de la gran Maria Bohigas a Club Editor amb aquest text capaç de condensar en poc més de 150 pàgines un doll de prosa gairebé poètica que difícilment deixarà algú indiferent.

La protagonista comparteix amb el lector una intimitat convulsa, una lluita ferotge entre la pulsió de vida que la porta a gaudir al màxim dels plaers, i la pulsió de mort, que l’enfronta amb l’absurd i la manca de respostes. El cos i la pell són els catalitzadors dels seus dubtes i les seves pors, però també de la necessitat de sentir l’amor en totes les seves formes. Aquesta intimitat viscuda dins el permagel és un tresor psicològic i narratiu. La poesia d’Eva Baltasar hi és present a raig i el text s’escola amb una musicalitat extraordinària.

Malgrat la intensitat amb què comença la novel·la, agreujada per la presència gairebé constant de l’ombra del suïcidi, hi ha un impuls que empeny tant a la protagonista com al lector cap a la llum, cap a una escletxa per on respirar. I aquí apareix un somriure que neix a partir de la segona meitat de l’obra que et permet relaxar-te i gaudir, gaudir molt.

S’agraeix la sorpresa i l’aire fresc que aporten noves veus com la de Baltasar. Esperarem, aquí, al permagel, noves escletxes.

70permagel

“Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai.” 

 

Anuncis