RETORN A KILLYBEGS de Sorj Chalandon

“Retorn a Killybegs” és sens dubte, un dels millors llibres dels últims temps. Així, pim-pam! I és que aquesta és la sensació que et persegueix pàgina a pàgina mentre el llegeixes, i això, és digne dels grans.
Chalandon aconsegueix amb un relat exquisit en primera persona, transportar-te a un temps difícil, els anys més crus del conflicte nordirlandès. És la història d’en Tyrone Meehan, un dels membres de l’estat major de l’IRA dels anys 70, i alhora, també, un traïdor. “Retorn a Killybegs” és la història d’una traïció.
Però l’autor, combina passat i present del protagonista per teixir un relat dur i hipnotitzant en el què la llibertat, l’odi, la venjança i la lleialtat es barregen creant un espectacle a voltes grotesc. Si, en molts punts l’horror et fa tapar la cara mentre el llegeixes, però has de seguir llegint, no pots deixar de llegir, perquè en el fons, saps que el que s’està coent està fet de veritats, i no pots mirar cap a una altra banda.
Acabar el llibre i sentir-te impulsat a buscar-ne més, a regirar biblioteques, a consultar premsa i a documentar-te sobre el conflicte i sobre el mateix autor. I trobes coses com aquesta:
I aquí és quan et sorprens al descobrir que Sorj Chalandon va ser traït per Denis Donaldson, membre de l’estat Major de l’IRA, membre de l’MI5 (Agència de contraespionatge britànica) i gran amic de Chalandon amb qui feia anys que col·laborava en la seva tasca periodística. Chalandon no va comprendre mai la seva traïció i l’any 2006 va plorar-ne la mort a trets  sense haver tingut cap explicació.
Així, “Retorn a Killybegs” s’erigeix com la paraula del traïdor, on Chalandon dóna veu a Donaldson en el seu alter ego Tyrone Meehan, una veu necessària per comprendre i per guarir la ferida. Una obra mestra.

 “Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006

-¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne?
-¿A qui vols veure, Tyrone?
He somrigut. 
-Ets tu qui volia parlar amb mi.
-Doncs seré el pare Byrne.
-Necessito un amic, no pas un capellà.
En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m’he sentit més vell.

(…)

-Tremoles, Tyrone. 
-Tinc set.
Ha mirat la volta. Un silenci.
-Jesús no hauria pogut fer res sense Judes. 
-¿M’ho dius a mi?
-A tots dos. 
L’he observat. Havia ajuntat les mans.
-¿Què vols?
-He vingut a ajudar-te, Tyrone.
-¿Qui et diu que necessito ajuda?
-Tu. Per això has vingut.
Ha mirat al darrera. Una noia resava a la vora de la porta. 
-¿Qui t’envia?
Ha somrigut.
-El nen que eres. És ell qui m’envia. 
-Ja n’hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo.
En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses. 
-Dóna’m el teu perdó, Josehe, i acabem d’una punyetera vegada. 
Cara de sorpresa del monjo.
-M’has fet venir per això, oi, pare Byrne?
-Tyrone! No sóc pas un repartidor d’absolucions.
-Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell.
-Com has degut de patir, amic meu.
S’ha agenollat. L’he imitat. Els genolls em feien mal.
-No vull continuar amb aquesta comèdia. Diga’m el que m’has de dir. 
Ha obert els ulls.
-Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial. 
Ara em mirava. 
-Nostre Senyor t’ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat. 
He mirat al meu davant. 
-Ja n’hi ha prou, t’he dit. 
-El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo.
-Joshe, collons! Prou!
-Jesus va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te’n recordes? Li va dir: “El que has de fer, fes-ho com més aviat millor”.
M’he aixecat.
-Me’n vaig, Joshe.
M’ha posat una mà damunt del braç.
-De la mateixa manera de Crist necessitava a Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu.
Me n’he desempallegat amb un gest.
-El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la.
L’he mirat. 
-¿Què t’empatolles?
-Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s’aturin els sofriments del teu país. 
Jo estava emprenyat. 
-¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi?
-Et conec.
-I un be negre! Tu no coneixes res! L’última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys!
-Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan.”

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d’Anna Altisén

Quan vaig deixar de ser natura lleugera” és un relat en primera persona de la vivència personal de l’autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una “autopatografia”. I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 
Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d’es d’una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d’un punt de l’obra: de buidar-se’n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l’ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.
 
 
“És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m’entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l’equilibri emocional, no s’edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m’hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m’hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n’avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi.

MI MONTAÑA d’Eider Elizegi

Novembre, cita ineludible: Festival de cinema de muntanya de Torelló. Així doncs, estem de ressaca de festival. Enguany la 31èna edició. I com sempre grans dosis de natura, d’aventura, d’instint, d’arrels, de supervivència, i, en definitiva, de Passió. Passió amb majúscules. Això és la muntanya, això és la natura: Passió amb majúscules.

És el torn, doncs, d’aprofundir en allò que transforma qualsevol instant en un instant únic, intens i imprescindible. Per fer-ho, crec que no hi ha millor manera que presentant-vos a l’Eider Elizegi. Si feu una volta pel seu blog, veureu quantes capes componen la seva passió: fotografia, poesia i muntanya es fonen en una barreja perfecta. 

Per mi, un dels seus imprescindibles: Mi montaña. Resulta ser el seu quadern de bitàcola durant la temporada que va estar treballant al refugi de Gouter, l’últim refugi abans d’arribar al cim del Montblanc. El llibre és un relat íntim sobre la seva vivència i la seva peculiar relació amb la muntanya, que expressa amb un llenguatge que bascula entre la prosa i la poesia.

No és un llibre que parli de grans paisatges ni d’un entorn idíl·lic, sinó que aprofundeix en aquesta Passió amb majúscules que mencionava, però des d’una òptica personal i peculiar. Un plaer per qualsevol amant de la muntanya i per qualsevol persona que frueixi de la vida amb Passió.


  

“Mi Montaña me está buscando.

¿La oyes? Rrrrrggrsrrsrrrrrrgrrrggrrrr…Ruge silenciosa por debajo de la tierra. 

La llamo con voz muy suave. La llamo con una sonrisa, un susurro inaudible, una exhalación…ahhhhhhhhh… y me quedo quieta sentada en silenciosobre la tierra, dejándome ser buscada por Mi Montaña, haciendo nada, esperando sin esperar, aguardando a ser encontrada por sus hielos, sus nieves, su respiración mineral, sus rocas, sus cuevas, su frío y su calor, su viento, su lluvia, su espacio vacío, su hierba, su masa… sabiendo que aunque no exista existe, y que aunque exista no existe.”

 

WONDER de R.J. Palacio

Davant de l’èxit de vendes de “Wonder” i d’una portada més que curiosa, vaig decidir tastar això que a tanta gent havia semblat una novel·la del tot imprescindible. Haig de dir, per avançat, que no m’ha entusiasmat. Que si, que he trobat allò que pot fer que algú la trobi fantàstica, però no crec que sigui imprescindible.
“Wonder” és la història de l’August Pullman, un nen que va néixer amb una peculiaritat genètica el resultat de la qual és un rostre totalment desfigurat. La seva relació amb els pares, els primers dies d’escola, els primers amics i enemics, etc. És una història de dificultats i superació. Fins aquí, entenc que és una història necessària per allò d’acceptar la diferència, però tot el que sobrepassi aquesta premissa, crec que és excessiu. 

M’explico: pàgina a pàgina em va anar envaïnt la sensació de que pretenien alliçonar-me d’alguna cosa, una mica com allò de dividir el món entre els bons i els dolents. Els qui somriuen a l’August i els qui fan una ganyota al veure’l. Crec que és pretenciós i un punt malintencionat voler fer creure que no és normal reaccionar davant de l’anormalitat. Crec, fins i tot, que el que fa que una societat pugui ser considerada adulta, és la capacitat de poder assumir la diferència però no normalitzant-la, sinó simplement acceptant-la, que no és el mateix.

Així, crec que és un llibre més que adeqüat perquè llegeixin alumnes de secundària, perquè pot ser útil com a manual de supervivència a l’insitut, però més enllà d’això… és una història massa moralista. Això si, de llenguatge àgil, amb capítols narrats pels diferents personatges i amb música, ingredients que el poden convertir en un bon entreteniment. 

 
“El meu cap no para de donar-hi voltes i més voltes, però aleshores sorgeixen pensaments més lleugers que suavitzen la tensió, com una tercera una mica baixa en un acord major. No, no tot depèn de l’atzar. Si tot fos qüestió d’atzar, l’univers ens deixaria completament abandonats. I no ens hi deixa. Té cura de les seves creacions més fràgils de maneres que de vegades no podem veure. Com amb uns pares que t’adoren cegament. I una germana gran que se sent culpable de ser humana. I un nen de veu aspra que s’ha quedat sense amics per tu. I fins i tot una noia tenyida de rosa que porta una foto teva a la cartera. Potser és una loteria, però l’univers al final sap trobar l’equilibri. L’univers no deixa cap dels seus ocells desemparat.”

 

SALVATGE de Cheryl Strayed

Aquest va ser un amor a primera vista. I vaig encertar de ple. És un text en primera persona que explica la història real de l’autora quan amb 26 anys es decideix a empendre un viatge a peu pel sender de la cresta del Pacífic. És un viatge intens, i, on, crec que encertadament, el grau de profunditat l’afegeix el lector al gust. Aquest afegit és el que converteix el llibre en un tresor d’un alt valor personal. El sender de la cresta del Pacífic es transforma en un mirall on redescobrir allò que som, on confrontar-ho amb el que creiem que som, i fins i tot amb el que volem ser. El què t’obliga a un seguit de pauses obligatòries per respirar-lo, i, sobretot, a un cop arribat al final, prendre’t uns dies per assaborir-lo. És un plaer que creix sobre ell mateix de forma subtil tan sols de pensar-hi. Un magnífic regal!
“Però llavors vaig entaforar la tenda a la motxilla, vaig apagar el fogonet, vaig llençar l’aigua que gairebé bullia a l’herba i vaig submergir el pot a l’estany per refredar-lo. Vaig beure un glop de l’aigua iodada i vaig ficar la cantimplora i la samarreta, els sostenidors i els pantalons molls de nou a la motxilla. Em vaig carregar la Bèstia, me la vaig lligar bé, vaig tornar al sender i vaig començar a marxar cap al nord mentre la llum s’anava apagant. Vaig caminar i caminar, empesa per un sentiment primari que no feia res més que fer-me avançar, i vaig seguir caminant fins que caminar se’m va fer insuportable, fins que em va semblar que ja no podia fer ni una passa més. 
I aleshores vaig arrencar a córrer”