SANT JORDI 2017 (3r recull de propostes benintencionades)

Seguim, seguim amb més propostes. Torn de la poesia i de tot allò que ve d’arrel. Sóc més de poetes que de poemaris, però tots són portes que cal obrir.

MOLSA d’Anna Gual. He llegit altres poemaris d’ella, i tot, absolutament tot, és preciós. Així que aquest volum, que és l’inici d’una trilogia, és potencialment una joia.

COSMONAUTA de Francesc Garriga. Aquesta és una bona oportunitat per conèixer un dels poetes grans que ha fet aquest país. Una recopilació de tots els seus poemes que el mateix autor va revisar, retallar i gairebé reescriure. Sona bé, sona bé.

LLENGUA ABOLIDA de Maria Mercè Marçal. Per primer cop es recull tota l’obra de Maria Mercè Marçal en un sol volum. L’he llegit i rellegit per parts moltíssimes vegades, poder-la tenir sencera a la prestatgeria sembla que ho faria tot més bonic.

portada_llengua-abolida-poesia-completa_m-merce-marcal-serra_201502260935

OUSE de Mireia Vidal-Conte. Perquè a vegades cal creuar la línia i submergir-se en allò que no coneixem per créixer. Mireia Vidal-Conte m’ha portat a molts punts cecs el meu mapa, així que tornaré a deixar-me dur per aquest recull amb referència Woolfianes.

Alabatre 72_ok

EL LIBRO DE GLORIA FUERTES edició de Jorge de Cascante. Que brutal quan la realitat et sacseja prou com per desmuntar tots els prejudicis que portes al damunt. He obert pàgines aleatòriament d’aquest volum i cada una d’elles m’ha portat a una admiració absoluta. Gran, gran, gran!

gloriafuertes

I em reservo un xic de forces per una última entrada apoteòsica de llibres atemporals, clàssics i imprescindibles que veurà la llum durant la jornada de reflexió.

Anuncis

SANT JORDI 2017 (1r recull de propostes benintencionades)

Tornem a encarar els dies en què més recomanacions literàries per hora es produeixen. Així que, amb l’única voluntat d’aportar idees us apropo algunes de les meves lectures potencials pels propers mesos i que formen part del meu mantra prescriptor des de ja.

 

L’HOME DE MAR de Catherine Poulain. La Lili a bord d’un pesquer pels mars d’Alaska. Una dona entre homes. Em sembla molt inspirador i porta el segell d’Edicions 1984!

home de mar

NOSALTRES EN LA NIT de Kent Haruf. L’he fullejat i n’he llegit alguns fragments. La miri per on la miri em tempta. Una d’aquelles histories escrites en veu baixa però que t’omple de tot allò que ens fa grans.

nosaltres en la nit

CLOSCA DE NOU d’Ian McEwan. És l’Ian, i el narrador de la història és un fetus, no hi ha res més a dir, no? S’ha de llegir!

closca de nou

RECORDA QUE MORIRÀS de Ferran Garcia. Tinc tendència a entusiasmar-me fort per aquells llibres que s’endinsen en el patiment i en tot allò que sovint resta ocult, per excessiu. Amb aquest títol és, òbviament, un clar candidat a eixamplar la col·lecció de llibres que no es poden suportar, i que m’encanten.

recorda que moriras

L’ACCIDENTAL d’Ali Smith. Raig Verd sempre té la virtut de sorprendre’m. Vull llegir “L’Accidental” perquè, només havent-lo fullejat, he vist que no està escrit d’una forma convencional, que res és el que sembla,… Així que em guardo aquest as sota la màniga.

Portada_L_ACCIDENTAL_Bookwire-202x300

LA VEGETARIANA de Han Kang. La qualifiquen de novel·la psicològica, no entenc massa l’etiqueta, però si que veig que aborda el fet subversiu i la resistència en una societat que no deixa cap espai que no sigui el propi, el cos, per manifestar-se.  I ens cal, ens cal molt.

vegetariana

 

Demà, més i millor amb algunes propostes d’assaig i no ficció!

 

AQUEST DEU SER EL LLOC de Maggie O’Farrell

No se m’acut millor manera d’iniciar la setmana de recomanacions i possibles per aquest Sant Jordi. Per mi, sense dubte, aquesta és LA recomanació. Em faré pesada (de fet, ja fa setmanes que m’hi recreo) però és el meu deure moral molestar-vos fins que el compreu i el llegiu.

L’Altra Editorial va donar l’oportunitat a aquells lectors que voluntàriament volguessin escriure una ressenya del llibre. M’havien parlat molt bé de Maggie O’Farrell així que em va faltar temps per apuntar-me a la iniciativa tan bon punt es va presentar a les xarxes. Us transcric la ressenya que els hi vaig enviar i que també trobareu a la seva pàgina web juntament amb la dels altres lectors (tots ells entusiasmats!).

Maggie O’Farrell en té prou amb tres frases per deixar-te clavat a la cadira i no voler deixar de llegir, i en té prou amb tres pàgines per convertir en certesa la sensació d’estar davant d’una gran història. És altament addictiva i aporta una alenada d’aire fresc que es manifesta tan en el fons com en la forma.

El nucli del llibre és una història d’amor. Un amor tan delicat com devastador. La història, però, es desplega en molt més. Cada personatge ofereix un fil, una porteta on treure el cap i observar. Dubten, s’equivoquen, fereixen i en alguns casos tenen comportaments que consideraríem execrables, però no pots deixar d’abraçar-los com a lector, de compadir-los i de fer-los teus perquè estan perfectament dibuixats a la mesura humana. Tots semblen seguir camins secundaris, més o menys tortuosos, potser buscant alguna cosa que porti l’etiqueta “Felicitat”. En la majoria de casos la felicitat està sobreimpresa en la redempció d’un passat protagonitzat per males decisions.

baixa

“Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això.”

“Aquest deu ser el lloc” és tot un món, descrit amb múltiples estils i formats narratius. Històries dins de la història. Anades i vingudes. Màgic i hipnotitzant. Tot amb una consistència que la fa terriblement real.  És en aquest aire on llegint O’Farrell he rememorat el millor d’Irving, i això sempre és un gran plaer.

Llegir-lo ha estat com sentir aquelles onades que amb l’anar i venir van cobrint-te els peus de sorra, i saps que quedaran colgats, però no t’hi resisteixes. De fet, no voldries ser a cap altre lloc.

 (He de dir que vaig llegir-lo amb moltes ganes, molt de pressa, però que em vaig frenar davant el que s’anava desplegant davant meu perquè vaig prendre consciència del buit que sentiria al acabar-lo, així que calia dosificar. Alhora a mesura que anava avançant la història vaig témer un final tràgic, fins al punt que vaig reservar-me les 30 últimes pàgines per trobar el dia adequat pel que podia passar. Gràcies a això em va semblar un final suau, potser fins i tot massa suau. Potser fins i tot m’encaixava més amb l’aire del llibre un cop sec, però en el fons, agraeixo l’esperança.)