LA QUARTA PARET de Sorj Chalandon

Ja ho diuen que la pitjor guerra és la que ens enfronta amb nosaltres mateixos. I aquesta és la sensació que commou i que sacseja amb “La quarta paret”. El protagonista d’aquesta història s’endinsa en un context de guerra i conflicte per fidelitat i amor a un amic. La frontera entre aquest context extern i la seva ànima mica en mica es dilueix i emergeixen així, les seves angoixes i els seus dubtes fins ara closos.

El llibre és un gran crescendo, que comença amb un piano i acaba amb un dels fortissimos més memorables que recordo. El joc estilístic que Chalandon planteja al llarg de l’obra amb els paral·lelismes constants amb el món del teatre (començant pel títol) em van semblar, d’entrada, poc valuosos, però pàgina a pàgina transformen el text amb un exemple memorable de tècnica i expressió portats al màxim.

M’agrada, m’agrada molt poder dir que després de “Retorn a Killybegs” Chalandon no tan sols ha estat a l’alçada, sinó que ha fet créixer la capacitat de commoure al lector amb els mateixos elements amb què ja ho havia fet abans, amb allò que ens humanitza. Llibres com aquests són els que em convencen dia a dia que la literatura no és inofensiva.

9788415835509

“Era esfereïdor. Era trasbalsador. Per un moment, em vaig dir que havia viscut més en cinc dies que durant tota la meva vida. I que cap petó de la Louise no valdria el mateix que la palestina quan recitava les paraules d’un poeta i alçava el puny. Vaig sacsejar el cap. De debò. Sacsejar-lo per foragitar el que contenia. Em vaig avergonyir. Podria tocar el dos l’endemà, deixar-ho estar, tornar a la pau. Un somriure de la Louise i una carícia de l’Aurore eren les dues coses del món que em feien sentir viu. I m’ho repetia. I no n’estava gaire segur. Llavors vaig tenir por, de debò, per primera vegada d’ençà de la meva arribada. Ni por dels homes que mataven ni por dels qui morien. Por de mi mateix.”

RETORN A KILLYBEGS de Sorj Chalandon

“Retorn a Killybegs” és sens dubte, un dels millors llibres dels últims temps. Així, pim-pam! I és que aquesta és la sensació que et persegueix pàgina a pàgina mentre el llegeixes, i això, és digne dels grans.
Chalandon aconsegueix amb un relat exquisit en primera persona, transportar-te a un temps difícil, els anys més crus del conflicte nordirlandès. És la història d’en Tyrone Meehan, un dels membres de l’estat major de l’IRA dels anys 70, i alhora, també, un traïdor. “Retorn a Killybegs” és la història d’una traïció.
Però l’autor, combina passat i present del protagonista per teixir un relat dur i hipnotitzant en el què la llibertat, l’odi, la venjança i la lleialtat es barregen creant un espectacle a voltes grotesc. Si, en molts punts l’horror et fa tapar la cara mentre el llegeixes, però has de seguir llegint, no pots deixar de llegir, perquè en el fons, saps que el que s’està coent està fet de veritats, i no pots mirar cap a una altra banda.
Acabar el llibre i sentir-te impulsat a buscar-ne més, a regirar biblioteques, a consultar premsa i a documentar-te sobre el conflicte i sobre el mateix autor. I trobes coses com aquesta:
I aquí és quan et sorprens al descobrir que Sorj Chalandon va ser traït per Denis Donaldson, membre de l’estat Major de l’IRA, membre de l’MI5 (Agència de contraespionatge britànica) i gran amic de Chalandon amb qui feia anys que col·laborava en la seva tasca periodística. Chalandon no va comprendre mai la seva traïció i l’any 2006 va plorar-ne la mort a trets  sense haver tingut cap explicació.
Així, “Retorn a Killybegs” s’erigeix com la paraula del traïdor, on Chalandon dóna veu a Donaldson en el seu alter ego Tyrone Meehan, una veu necessària per comprendre i per guarir la ferida. Una obra mestra.

 “Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006

-¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne?
-¿A qui vols veure, Tyrone?
He somrigut. 
-Ets tu qui volia parlar amb mi.
-Doncs seré el pare Byrne.
-Necessito un amic, no pas un capellà.
En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m’he sentit més vell.

(…)

-Tremoles, Tyrone. 
-Tinc set.
Ha mirat la volta. Un silenci.
-Jesús no hauria pogut fer res sense Judes. 
-¿M’ho dius a mi?
-A tots dos. 
L’he observat. Havia ajuntat les mans.
-¿Què vols?
-He vingut a ajudar-te, Tyrone.
-¿Qui et diu que necessito ajuda?
-Tu. Per això has vingut.
Ha mirat al darrera. Una noia resava a la vora de la porta. 
-¿Qui t’envia?
Ha somrigut.
-El nen que eres. És ell qui m’envia. 
-Ja n’hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo.
En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses. 
-Dóna’m el teu perdó, Josehe, i acabem d’una punyetera vegada. 
Cara de sorpresa del monjo.
-M’has fet venir per això, oi, pare Byrne?
-Tyrone! No sóc pas un repartidor d’absolucions.
-Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell.
-Com has degut de patir, amic meu.
S’ha agenollat. L’he imitat. Els genolls em feien mal.
-No vull continuar amb aquesta comèdia. Diga’m el que m’has de dir. 
Ha obert els ulls.
-Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial. 
Ara em mirava. 
-Nostre Senyor t’ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat. 
He mirat al meu davant. 
-Ja n’hi ha prou, t’he dit. 
-El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo.
-Joshe, collons! Prou!
-Jesus va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te’n recordes? Li va dir: “El que has de fer, fes-ho com més aviat millor”.
M’he aixecat.
-Me’n vaig, Joshe.
M’ha posat una mà damunt del braç.
-De la mateixa manera de Crist necessitava a Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu.
Me n’he desempallegat amb un gest.
-El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la.
L’he mirat. 
-¿Què t’empatolles?
-Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s’aturin els sofriments del teu país. 
Jo estava emprenyat. 
-¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi?
-Et conec.
-I un be negre! Tu no coneixes res! L’última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys!
-Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan.”