CLARISSA de Stefan Zweig

“Clarissa” és una novel·la inacabada però que mereix ser tractada com una obra completa, malgrat et deixi amb ganes de més. Reuneix totes les qualitats de la prosa de Zweig i un impuls enorme del seu esperit humanista; la seva escriptura sempre porta implícita la voluntat de fer-nos millors, però sense alliçonar-nos.

La Clarissa és una dona forta, tenaç, que viu adaptant-se com ho fan els joncs a una realitat agitada com era l’Europa de principis del segle XX, solcada per la Primera Guerra Mundial. Aquest fet l’obliga a separar-se del seu únic amor. Un amor viscut i nodrit com a feu de l’esperança en un món més just i que sona utòpic al llegir-lo. Aquesta és una història de resistència i supervivència, de la voluntat de seguir creient en la possibilitat, sempre.

L’escriptura de Zweig destil·la sempre la voluntat d’incidir amb allò que diu en la pugna per fer de l’humanisme un ideal menys ideal i més real. I el sents proper, com aquell tiet que viu a l’estranger i que quan et visita t’omple la mirada de nous mons i et fa somriure mentre t’omple la butxaca de tresors.

Els seus llibres són, sens dubte, una crònica magistral del segle XX, i llegir-lo és tornar a posar la mà a la butxaca i sentir que no tot està perdut, que a tot arreu hi ha tresors i cal seguir buscant.

“La Clarissa va agafar fred. Un pensament o un somni l’havia assaltat mentre dormia. Probablement era quelcom desconegut, malèvol. A més, dormir s’assembla sempre una mica a la mort. Es va despertar. Mirà en Léonard, que dormia profundament. Contemplà el seu coll, tan sols el seu bonic coll. Hi havia vida en ell. Els poetes ho han sabut percebre. Tot d’una li tornà el pressentiment que alguna cosa havia passat. I una altra vegada la por. Havia de fer alguna cosa. Anà a la finestra. Era per instint. Enfront hi havia una església. Va veure velletes que se senyaven quan hi passaven pel davant. Ah, ella també hauria d’anar a l’església. És el que li havien ensenyat. No sabia si de debò ho desitjava, però d’altra banda hi estava acostumada. Romangué davant la finestra “No permeteu que això passi”, va ser la seva pregària. Potser era absurd, però li va fer bé. Era un eco, era el seu jo.”

LA IMPACIÈNCIA DEL COR de Stefan Zweig

Malgrat que en la introducció es presenta la història com una anècdota, han resultat ser 422 pàgines que m’han fet patir. Un tinent de l’exèrcit en els anys previs a la Gran Guerra, en un acte social coneix la filla d’un dels magnats més rics de la zona, que resulta tenir una paràlisi que la té postrada en una cadira. Ella s’enamora fervorosament d’ell i viu aquest amor en solitud. Ell, mogut per la compassió, la visitarà assíduament i donarà peu a un laberint de difícil escapatòria.

Zweig explora totes les dimensions d’aquest sentiment tant humà, la compassió. I portant al límit els seus personatges aconsegueix arribar a l’essència, i això és el que el fa gran. Pàgina a pàgina fa una dissecció de la intimitat del tinent Hoffmiller, n’explora totes les capes i tots els racons que porten el lector de l’amor a la ràbia i de l’alegria al dolor.

Cal llegir els clàssics, cal llegir Zweig, i sens dubte, aquesta és una de les seves obres de capçalera. Però que ningú esperi sortir-ne indemne, deixa rastre.

la impaciència del cor

“Jove i poc experimentat, fins aleshores sempre havia considerat les ànsies i les penes de l’amor com el pitjor turment del cor. Però en aquell moment vaig començar a entreveure que existeix un altre turment, potser més terrible, que el d’anhelar i desitjar, és a dir: el de ser estimat en contra de la pròpia voluntat i no poder lluitar contra aquesta passió aclaparadora. Veure algú al teu costat consumint-se en el foc del seu desig i ser-ne espectador impotent, sense trobar la força ni el poder ni la capacitat d’arrabassar-lo d’aquestes flames. Qui estima sense ser correspost pot de vegades dominar la seva passió, perquè no és tan sols criatura, sinó també creador, de la seva aflicció; si un amant no sap dominar la seva passió, almenys pateix per la seva pròpia culpa. En canvi, es troba totalment indefens i desvalgut qui és estimat sense que el corresponguin, perquè la mesura i els límits d’aquesta passió ja no depenen d’ell, sinó que estan més enllà de les seves forces, i tota voluntat s’anul·la si un altre el vol.”