UN VIATGE A L’ÍNDIA de Gonçalo M. Tavares

Enmig d’un debat que no acabarà mai, i que acompanya la quotidianitat de molts dels qui ens agrada llegir, sobre la utilitat o la inutilitat de la lectura, em topo amb aquesta enciclopèdia que conté tots els significats del verb llegir. “Un viatge a l’Índia” és una rara avis entre les publicacions recents en la nostra llengua. Una revisió contemporània de l’Odissea que toca fibra.

“Però s’ha de fugir sempre tot sol, això

és el que aprèn des de ben aviat un home

a qui agradin els llibres.”

És literatura de mirada ample, de la que va més enllà de la dualitat entre realitat i ficció i sobrepassa totes les classificacions possibles. Un llibre que em resisteixo a definir com a novel·la, ja que gairebé és un tractat filosòfic amb molts tocs d’humor i amb gust de thriller.

Desconeixia l’escriptura de Gonçalo M. Tavares i m’ha causat un impacte eixordador.  L’editorial Periscopi inclou en la portada del llibre una cita de Jose Saramago referint-se a l’autor que diu: “No té dret a escriure tan bé amb només 35 anys. Em vénen ganes de pegar-li.” Vaig pensar que exagerava, és clar, però pàgina rera pàgina l’entenc. És el llibre que més he subratllat de la història.

El text s’ha apoderat de mi completament. Com si una gran onada m’arrossegués mar enllà i em balancegés amunt i avall. No n’he tingut cap tipus de control. M’he sentit desbordada per l’estètica del text, per la intensitat dels versos, pels contrasts i els girs constants. Més enllà del fons, que és enorme, la forma és d’una bellesa innegable, i d’una grandesa que ho eclipsa tot.

El tindré a prop perquè caldrà rellegir-lo sovint. Benvingut a la pila dels clàssics.

“I en Bloom va dir, amb el que semblava un enigma: dies

partits per la meitat, com si un temps fos

un terreny: a la primera part del dia es mira

cap a una branca del bosc amb sorpresa,

a la segona part del dia la mateixa branca

és una molèstia: on posar-la?  

Això és estar viu: són dos dies.”

 

 

Anuncis

CAP A TERRES SALVATGES de Jon Krakauer

Aquest és un d’aquells llibres que només de mirar-me’l em fa posar la pell de gallina. I em ressona una vegada i una altra una frase dins el cap “el món és dels valents“. O no s’ha de ser valent per deixar-ho tot enrere i endinsar-se en una recerca de la veritable existència? Això és el que va fer Chris McCandless l’any 1992, i que Jon Krakauer descriu en aquest llibre.

Es difícil no identificar-se amb en Chris si es comparteix l’esperit inconformista i inquiet que el caracteritzen. Sovint quan alguna cosa ens rosega, quan creix la inquietud, la resposta és moure’ns, sortir, potser fugir. Amb el pretext de buscar alguna cosa que pugui calmar-nos, saciar-nos. En McCandless fugia de la hipocresia de la societat americana que l’havia vist néixer i de les expectatives que el món havia dipositat en ell. Ni diners, ni família ni possessions materials. Va renunciar a tot el que podia identificar-se amb un món en el que no creia ni confiava.  La seva recerca va portar-lo a buscar la natura en el seu estat més pur, més salvatge, com a element oposat al que l’oprimia.

Krakauer és fidel als fets tal i com van succeir, i que coneixem gràcies als fragments del diari del propi Chris, així com per testimonis reals de persones que van acompanyar-lo o que van conviure-hi durant alguns dies durant el seu periple. Un dels aspectes més màgics del llibre és, precisament, veure l’empremta que deixava en aquelles persones amb qui conversava. No deixava indiferent a ningú. De fet, sempre he pensat que les mirades més poderoses, les que et commouen, són les d’aquelles persones que han perdut la por.

cap-a-terres-salvatges

I aquest és el veritable viatge cap a terres salvatges: perdre la por. Obrir-se a l’experiència com si cada pas fos l’inici de l’aventura més gran del món.

Si us plau, no deixeu de llegir-lo, o si ho preferiu, mireu-ne l’adaptació al cinema que en va fer Sean Penn que és igualment meravellosa. O perquè no, les dues coses, que es complementen a la perfecció.

 

EL PELEGRINATGE INSÒLIT DE HAROLD FRY de Rachel Joyce

 “Hi havia tantes coses davant seu, tanta vida, i tothom enfeinat amb les tasques diàries d’anar tirant, patir i lluitar; gent que no sabia que estava assegut allà dalt, contemplant-los. Novament va sentir d’una manera profunda que estava tan dins com fora del que veia; hi estava connectat i, alhora, passava per fora. En Harold va començar a entendre que aquella també era la realitat del viatge a peu. Ell formava part de les coses i, alhora, n’estava fora.” 
 
 “El pelegrinatge insòlit de Harold Fryés una bonica història que comença quan en Harold rep una carta de la Queenie, una antiga companya de feina amb qui té un assumpte pendent. Ara, una malaltia sembla apropar-la a la mort i decideix despedir-se per carta d’ell. En Harold redacta una carta de resposta, però sembla que arribar fins a la bústia i llençar-la no és suficient. Així que, sense mirar enrere, comença a caminar per anar a trobar la Queenie Hennessy iniciant un viatge de més de 800 quilòmetres. Mentrestant, la Maureen, la seva dona, esperarà a casa seva. 
 
No és tan sols un viatge de sud a nord de la Gran Bretanya, sinó que és un viatge al passat i present de totes aquelles ombres que durant anys s’amaguen darrera les aparences. Tot plegat molt ben escrit i amb uns finals de capítol dels que m’agraden, aquells que punxen, que t’obliguen a seguir llegint, sigui l’hora que sigui.  
 
La riquesa psicològica dels personatges fa que en Harold, la Maureen i la Queenie Hennessy seguin a taula per sopar més d’un vespre (tot un plaer, per cert). Aquesta tríada de personatges omplen de vida una història sorprenent i que enganxa molt, moltíssim. Perquè és, al cap i a la fi, una història d’amor, una recerca de l’amor. I el lector no quedarà decebut si sap trobar dins seu el ressò de les mancances i els anhels que curosament descriu Joyce.
Caminava amb pas tan segur que era com si tota la seva vida hagués estat esperant per aixecar-se de la cadira
 

L’ILLA de Giani Stuparich

O de mirar la mort als ulls. 

Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l’amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l’espai que havien compartit en un passat comú, l’illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l’escenari d’un viatge intens cap a la necessitat humana d’expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.

A punts aclaparadora, m’ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: “Monjo davant del mar” on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.

 És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l’editorial Minúscula, d’una de les col·leccions més encertades, Microclimes.

 
“Va sentir una esgarrifança a l’esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.
L’aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n’arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida. 
Li va fer l’efecte que l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l’estranya i angoixosa sensació d’estar en una solitud exclosa del comerç humà.
Va parar l’orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir.”
 

MI MONTAÑA d’Eider Elizegi

Novembre, cita ineludible: Festival de cinema de muntanya de Torelló. Així doncs, estem de ressaca de festival. Enguany la 31èna edició. I com sempre grans dosis de natura, d’aventura, d’instint, d’arrels, de supervivència, i, en definitiva, de Passió. Passió amb majúscules. Això és la muntanya, això és la natura: Passió amb majúscules.

És el torn, doncs, d’aprofundir en allò que transforma qualsevol instant en un instant únic, intens i imprescindible. Per fer-ho, crec que no hi ha millor manera que presentant-vos a l’Eider Elizegi. Si feu una volta pel seu blog, veureu quantes capes componen la seva passió: fotografia, poesia i muntanya es fonen en una barreja perfecta. 

Per mi, un dels seus imprescindibles: Mi montaña. Resulta ser el seu quadern de bitàcola durant la temporada que va estar treballant al refugi de Gouter, l’últim refugi abans d’arribar al cim del Montblanc. El llibre és un relat íntim sobre la seva vivència i la seva peculiar relació amb la muntanya, que expressa amb un llenguatge que bascula entre la prosa i la poesia.

No és un llibre que parli de grans paisatges ni d’un entorn idíl·lic, sinó que aprofundeix en aquesta Passió amb majúscules que mencionava, però des d’una òptica personal i peculiar. Un plaer per qualsevol amant de la muntanya i per qualsevol persona que frueixi de la vida amb Passió.


  

“Mi Montaña me está buscando.

¿La oyes? Rrrrrggrsrrsrrrrrrgrrrggrrrr…Ruge silenciosa por debajo de la tierra. 

La llamo con voz muy suave. La llamo con una sonrisa, un susurro inaudible, una exhalación…ahhhhhhhhh… y me quedo quieta sentada en silenciosobre la tierra, dejándome ser buscada por Mi Montaña, haciendo nada, esperando sin esperar, aguardando a ser encontrada por sus hielos, sus nieves, su respiración mineral, sus rocas, sus cuevas, su frío y su calor, su viento, su lluvia, su espacio vacío, su hierba, su masa… sabiendo que aunque no exista existe, y que aunque exista no existe.”

 

SUKKWAN ISLAND de David Vann

És hora de posar-nos seriosos. “Sukkwan Island” és una novel·la brutal. Una prova de foc per qualsevol lector. Cal estar preparat. No és una novel·la que pugui llegir qualsevol, sense quedar trastornat, com a mínim. Però sense confondre’s, és una novel·la brutal, dura, intensíssima, però és una GRAN novel·la i que, quan arribi el moment, cal llegir. I dic quan arribi el moment perquè si t’agafa d’imprevist, pot ser letal.
 
El fil argumental gira entorn de les relacions entre un pare i un fill, que s’instal·len, sols, en una illa deshabitada i a molts quilòmetres de la civilització. A partir d’aquí, David Vann inicia un angoixant descens a l’abisme, a l’allò profund que pot viure quiet i silenciós si res ho desvetlla. Aquest descens no té pietat del lector i l’arrossega sense compassió, fins al punt que tancar el llibre deixa de ser una decisió per convertir-se en una necessitat. Una pausa, si us plau.
Un relat aspre que aconsegueix plasmar la complexa realitat psicològica d’uns personatges que, s’instal·len dins del lector amb la intenció de quedar-s’hi.
 
Tot i creure que no podria dir-ho, ara, si que puc afirmar, havent passat unes setmanes: he sobreviscut a “Sukkwan Island”.
 
 


“Això no és com Fairbanks, tot té un aire diferent. Tinc la sensació que he estat al lloc equivocat durant massa temps. Havia oblidat fins a quin punt m’agrada ser a prop de l’aigua, i les muntanyes que s’alcen així, com aquesta, i l’aroma del bosc. Fairbanks és sec, i les muntanyes no passen de ser turons, i tots els arbres són exactament iguals. Tot són bedolls de paper i pícees, a tot arreu, fins a l’infinit. Sovint mirava per la finestra i desitjava veure alguna altra mena d’arbre. No sé ben bé per què, però fa anys que no m’he sentit a casa enlloc, com si no hagués format part de cap indret on he viscut. M’ha faltat alguna cosa. Però em fa l’efecte que viure aquí amb tu hi posarà remei, a tot això. Entens què vull dir?
Va clavar els ulls en el seu fill, però en Roy no sabia com parlar amb el seu pare en aquells termes. I tan, va dir, però no era veritat. No entenia res del que li deia ni per què es comportava d’aquella manera. I si tot plegat no sortia com el seu pare deia? Llavors, què?
Quin posat que fas, va dir el seu pare, passant-li el braç per les espatlles. Aquí hi estarem la mar de bé, em sents? Només parlo per parlar, d’acord?


LI I ALTRES RELATS de Nikos Kavadias

Un llibre sorprenent. Màgic. Magiquíssim. Que porta implícit el risc de passar desapercebut. Però que malda per remoure alguna cosa dins nostre…i ho aconsegueix. Subtil però intens alhora. Amb poques paraules i potser tènues, grises i tènues. Perquè a vegades l’amor no és vermell. A vegades l’amor és gris. Això fa que “Li i altres relats” sigui un amor dur de rosegar, un amor que no parla d’homes i dones, sinó d’amor a seques, amor i ja està. D’un amor en solitari que intenta escapolir-se a través de la mirada dels protagonistes. D’un amor intuït, però intens. 
Són tres petits contes, molt ràpids de llegir, però que deixen rastre. I és precisament aquest rastre el que fa que el llibre s’amplifiqui amb cada segon que passa. Les històries giren entorn del mar, i deu ser per això que l’efecte del llibre és com el de les onades… mica en mica et van engolint, sovint sense adonar-te’n. 

“En aquell moment jo estava a les seves mans, sol. Feia esforços per no plorar. Ella em protegia. Vam sentir rialles. Fort. Com si rigués una multitud. Vam alçar els ulls i vam veure penjades, amunt, en bastons, màscares xineses de paper que reien, feien rodar els ulls, obrien les boques de bat a bat. La Li també reia. Es va girar i em va veure.
-¿Per què no rius? No t’he vist riure.
-I és clar que ric -vaig respondre-: ¿que no ho veus?
-Els únics xinesos que he vist riure fort -va dir- són aquests d’aquí. Els falsos. Nosaltres riem amb els ulls, amb els llavis, amb les orelles. ¿Que tenies una dida xinesa?
-No ho recordo gens. No he sentit a dir tal cosa.
-Jo sí que ho sé. Has mamat llet de la nostra. ¡Per això no rius!
Vaig fer que sí amb el cap.”