Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (1)

Com cada abril tornen les piles de llibres i l’espiral insondable de novetats. Entre tot, m’hi passejo fent salivera i fent llargues llistes de futures lectures. En algunes, m’he avançat i ja hi tinc un peu a dins, d’altres espero que m’acompanyin al llarg de les properes setmanes.

Aquí avanço un primer bloc de llibres de ficció entre els que em costaria molt, molt, quedar-me només amb un. Comencem:

  • Actes humans de Han Kang

Després de considerar “La vegetariana” com un dels millor llibres recents que he llegit en molt temps, no puc més que esperar que “Actes humans” respiri alguna cosa similar. És el relat a través de set veus supervivents d’una revolta popular aplacada per una intervenció militar brutal l’any 1980 al poble natal de la mateixa Han Kang, Gwangju. El dol, la culpa, la ràbia… no serà fàcil, però sóc patidora per vici.

ACA0327_web

  • Solenoide de Mircea Cartarescu

Doncs no en diré massa cosa, se n’ha parlat per bé i per mal arreu. La vida vista i reflexionada a través de la mirada i el pensament de l’escriptor, del creador. No he llegit res de Cartarescu però davant el ressò me l’he hagut de mirar i remirar, i l’edició, tant de Periscopi en català com d’Impedimenta en castellà, és preciosa. Pocs arguments perquè l’ensumo com un d’aquells llibres que més que ser llegits han de ser viscuts.

solenoide

  • Els desposseïts d’Úrsula K. Le Guin

I aquí la primera trampa. “Els desposseïts” no us el recomano des de fora sinó des de dins. Hi tinc els dos peus posats i m’hi rebolco com els porcs al fang des de fa dies. Un relat de la utopia amb un nivell de realisme extraordinari. I pensar que és un llibre de l’any 1974 i que hem hagut d’esperar al 2018 per veure en català! Gràcies a Raig Verd i a la traducció acuradíssima de la Blanca Busquets. Us en parlaré extensament d’aquí uns dies.

els-desposeits-204x300

  • La mà que prenia la meva de Maggie O’Farrell

Val, d’acord. Una altra trampa. Aquest el vaig llegir fa uns dies. Però és que és tan bo que no podia quedar fora d’aquesta llista! Ja vaig quedar entusiasmada amb la prosa de Maggie O’Farrell amb la traducció de “Aquest deu ser el lloc” que va editar L’Altra Editorial l’any passat, però és que en aquest cas, crec que “La mà que prenia la meva” la supera. Dues dones, dues vides, dues maternitats. Personatges amb moltes dimensions i molta bellesa. Hi ha passatges realment extraordinaris. Us ho explicaré extensament aviat.

maggie-ofarrell-la-mà-que-prenia-la-meva1

  • Tots els contes de Katherine Mansfield

S’edita per primer cop l’obra narrativa completa de Katherine Mansfield en aquest únic volum. És una escriptora encara desconeguda per mi, i és per això una assignatura pendent que ara es fa més accessible amb aquesta recopilació, traduïda i revisada per Marta Pera, Pep Julià i Anna Llisterri. Diuen que la seva prosa va ser un dels referents per Rodoreda, i amb això en tinc gairebé prou, com a bona groupie, he de llegir Mansfield.

tots els contes mansfield

  • Tots els contes 1 de Víctor Català

I més contes. Víctor Català és sens dubte un dels pilars de la nostra literatura i aquest projecte de Club Editor que comprèn tres volums per editar-ne tots els contes em sembla una gran pensada. La Víctor m’ha estabornit cada cop que l’he llegit, quina força, quin glop! La rudesa i la subtilesa s’entrelliguen en tots els seus textos i culminen en “Solitud” que se’m fa inoblidable. Ja n’he tastat alguns dels seus contes, però seran un imprescindible per qualsevol biblioteca personal.

71totscontes1

 

Fins aquí la primera tria, ben curiosa i un xic estrafolària potser. Així som. Així soc. En vindran més en els propers dies. Volteu, remeneu, recomaneu. Siguem pesats parlant de llibres, ara i tot l’any. Seguim!

SOLITUD de Víctor Català

A la biblioteca, altre cop, bado entre llibres, absorta. Miro i remiro unes estanteries plenes de llibres que s’alineen fent sanefes cromàtiques algunes de les quals em sé de memòria. Girant el cap, ara cap aquí, ara cap allà, retrobo vells amics que sovint em fan deixar anar un sospir. Alguns els agafo, somric, els obro, somric, rellegeixo, somric, prou, prou… i seguim. Faig alguna parada breu, algun “Aquest potser… no, ara no.” I seguim.

Hi ha parades obligatòries: els clàssics, que sempre pesen més. Fent aquest camí arribo a la C, de Català, i s’inicia el diàleg intern encapçalat per la cèlebre “Home, aquest un dia o altre l’has de llegir”. I fullejant-lo m’envaeix la sensació de que o ara o mai. Me l’emporto, l’agafo fort, perquè un cop decidit ho dono tot. Surto del temple amb un peu dins de “Solitud”.

I així comença una gran història d’amor en la que m’he deixat caure sense poder oferir cap resistència. M’he enamorat de la simbiosi perfecta entre personatges i natura, de les imatges expressionistes que n’omplen les pàgines. M’ha fascinat el domini extraordinari de la llengua que ostenta Caterina Albert (Sí, les coses i les dones pel seu nom), i la força, la força.

“I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons…”

“Solitud” és un crescendo extraordinari que es rubrica amb un dels millors finals que he llegit. Aquella última frase em va fer alçar de la cadira. No es surt indemne de l’amor, i la Víctor ha arribat per quedar-se.

solitud

 

“La Mila revivia amb lentitud, com un soldat dessagnat en el camp de batalla i que ha de recobrar la seva sang de gota en gota; i així com quan s’acaba la vida l’instint s’hi arrapa amb força i vol fruirla intensament i tot d’un plegat, quan la vida retorna és ben altra cosa. El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d’obrar, es recorda. La Mila, al revifar-se, recordava.”