QUAN JO TENIA CINC ANYS EM VAIG MATAR de Howard Buten

El vaig agafar amb empenta. M’atreia el títol, m’atreia la portada. Així que, el vaig començar a mossegar amb força. I potser aquest va ser l’error. Vaig mesurar-lo erròniament. És una lectura lleugera, dictada per la veu infantil del protagonista. I dic dictada perquè podria considerar-se gairebé una retransmissió literal dels pensament d’en Burt. És un fet curiós que aporta al·licients al llibre, però que al cap de poques pàgines cansa. Subjecte, verb, predicat i punt. Subjecte, verb, predicat i punt. I si, d’acord, aporta una perspectiva molt interessant sobre la visió del món que té aquest particular personatge, que es podria dir que amb tan sols 8 anys s’expressa com un autèntic punk. Però més enllà de la curiositat hi he trobat a faltar alguna cosa més.

He arribat fins al final desitjant un final prou enginyós, però el camí ha estat massa dòcil i el final decebedor. I mira que em sap greu, perquè m’ha caigut bé en Burt.

Tot i així, no us freneu, jo també sóc de les que no tornaria a llegir “Wonder“, i aquí hi he trobat alguns paral·lelismes, així que, endavant, llegiu-lo i en parlem!

quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar

“Una vegada tenia cinc anys. Sovint anava en cotxe. Seia al seient del davant, a la muntanyeta, al costat del papa. La muntanyeta era on no hi havia costures, al mig del seient del davant. Anava més aixecat i així podia veure-hi. Era el meu lloc especial. Un cop vam anar fins a Frankfurt, Michigan, i vaig seure a la muntanyeta tot el viatge.

Llavors un dia el papa ens va porta al Jeffrey i a mi a la Hanley-Dawson Chevrolet per comprar un cotxe nou. Hi vam anar amb el nostre cotxe vell. Llavors vam pujar al cotxe nou. Feia una olor rara. El papa va pujar i va encendre el motor. Llavors ens en vam anar. Vaig mirar per la finestra del darrere i li vaig dir adéu amb la mà al nostre cotxe vell. Vaig dir: “I què passarà amb el nostre cotxe vell, papa?”. I ell va dir: “Aquest tros de llauna? Tan se li’n fot, no?”.

Vaig mirar el seient del davant. No hi havia muntanyeta. El meu pare va dir: “El que passa és que aquesta preciositat porta el motor a la part del darrere. Així tenim més lloc.”

Vaig posar la barbeta sobre el seient del darrere i vaig mirar el nostre cotxe vell per la finestra del darrere. Em sembla que vaig plorar. El Jeffrey va dir: “I ara per què plores, nen?”. I jo vaig dir: “M’he quedat sense seient”.”

WONDER de R.J. Palacio

Davant de l’èxit de vendes de “Wonder” i d’una portada més que curiosa, vaig decidir tastar això que a tanta gent havia semblat una novel·la del tot imprescindible. Haig de dir, per avançat, que no m’ha entusiasmat. Que si, que he trobat allò que pot fer que algú la trobi fantàstica, però no crec que sigui imprescindible.
“Wonder” és la història de l’August Pullman, un nen que va néixer amb una peculiaritat genètica el resultat de la qual és un rostre totalment desfigurat. La seva relació amb els pares, els primers dies d’escola, els primers amics i enemics, etc. És una història de dificultats i superació. Fins aquí, entenc que és una història necessària per allò d’acceptar la diferència, però tot el que sobrepassi aquesta premissa, crec que és excessiu. 

M’explico: pàgina a pàgina em va anar envaïnt la sensació de que pretenien alliçonar-me d’alguna cosa, una mica com allò de dividir el món entre els bons i els dolents. Els qui somriuen a l’August i els qui fan una ganyota al veure’l. Crec que és pretenciós i un punt malintencionat voler fer creure que no és normal reaccionar davant de l’anormalitat. Crec, fins i tot, que el que fa que una societat pugui ser considerada adulta, és la capacitat de poder assumir la diferència però no normalitzant-la, sinó simplement acceptant-la, que no és el mateix.

Així, crec que és un llibre més que adeqüat perquè llegeixin alumnes de secundària, perquè pot ser útil com a manual de supervivència a l’insitut, però més enllà d’això… és una història massa moralista. Això si, de llenguatge àgil, amb capítols narrats pels diferents personatges i amb música, ingredients que el poden convertir en un bon entreteniment. 

 
“El meu cap no para de donar-hi voltes i més voltes, però aleshores sorgeixen pensaments més lleugers que suavitzen la tensió, com una tercera una mica baixa en un acord major. No, no tot depèn de l’atzar. Si tot fos qüestió d’atzar, l’univers ens deixaria completament abandonats. I no ens hi deixa. Té cura de les seves creacions més fràgils de maneres que de vegades no podem veure. Com amb uns pares que t’adoren cegament. I una germana gran que se sent culpable de ser humana. I un nen de veu aspra que s’ha quedat sense amics per tu. I fins i tot una noia tenyida de rosa que porta una foto teva a la cartera. Potser és una loteria, però l’univers al final sap trobar l’equilibri. L’univers no deixa cap dels seus ocells desemparat.”