“Nosaltres en la nit” és una fotografia preciosa i delicada. Un relat breu que ens transporta a una intimitat petita inundada de coses grans. La solitud, el fer-se gran i l’esperança.
Amb uns personatges entranyables, Kent Haruf, en la seva última història escrita, quan ja sabia que patia una malaltia de la que no es recuperaria, posa entre línies el què no acostuma a ser visible; no volem que ens diguin que si no en tenim prou amb fer-nos vells, molt probablement també ens sentirem sols.
Tota la novel·la està embolcallada amb un tel que evitarà grans ensurts en el lector, que el mantindrà protegit de tot allò que crema si no és que, per voluntat pròpia, en un apart de les 150 pàgines del llibre, decideix entrar en el túnel solitari de la reflexió.
És una lectura que cala fons i que perdura. Que la vida la vivim sols però difícilment podem renunciar a compartir-la.
“En Louis va fer un sopar lleuger: un entrepà i un got de llet i prou, no volia ficar-se al llit amb ella amb la panxa gaire plena. Després es va estar una bona estona sota la dutxa calenta, es va ensabonar a consciència de dalt a baix i es va tallar les ungles de les mans i dels peus. Quan va ser fosc va sortir per la porta del darrera i va caminar pel carreró amb el pijama i el raspall de dents a dins d’una bossa de paper.”
Soc el que llegeixo 