A L’HORITZÓ, d’Hernán Díaz

El desig d’una vida millor és el que mou a en Hakan i en Linus, dos germans suecs, a embarcar-se en un viatge transatlàntic amb destí Nova York. Aquest camí, però, comença de forma desafortunada per als dos germans, en Hakan i en Linus no pugen al mateix vaixell i es separen.

A l’horitzó segueix el periple que viurà en Hakan volent arribar a Nova York des de San Francisco per retrobar-se amb en Linus. Un camí per terres desconegudes anant a contracorrent de tots els qui creuaven el continent d’est a oest. Som a mitjans del segle XIX i Hernán Díaz ens fa un retrat d’alguns dels estereotips que ens han arribat d’aquella febre, de les grans caravanes de buscadors d’or, dels indis, de bandits, de científics i naturalistes, i d’altres personatges, tots propis d’un western.

Entremig d’aquest fris de personatges en Hakan no hi encaixa. Té una alçada superior a la de tots ells, un aspecte robust, no parla el seu idioma, i mica en mica, al seu periple se li afegeix un pes feixuc: és un ésser estrany i diferent. Viatja sol i aprèn a sobreviure. Malgrat tot, troba complicitats i va descobrint, també dins seu, emocions i sentiments que no coneixia.

El lector, com en Hakan, pot arribar a sentir-se sol i desemparat en aquest viatge iniciàtic. L’autor aconsegueix fer evident aquesta sensació i despertar el desig de poder capgirar la història. Tot plegat fa de bon llegir com a novel·la d’aventures, èpica, i que mica en mica pren tons més foscos per explorar aquests racons més inhòspits de l’ésser humà en situacions límit.

Només hi posaria un però, i és que en alguns moments hagués preferit encara més solitud com a lectora. És una novel·la amb escenes dures, impactants, i en molts casos hi he trobat sobreexplicacions per part del narrador d’allò que cal sentir o no davant d’això. Aquesta història és tan potent que no necessita acotacions. Sense clemència, si us plau.

A l’horitzó, d’Hernán Díaz / Traducció de Josefina Caball / Edicions del Periscopi / Febrer 2020 / 329 pàgines

“Tot i que, en el passat, havia travessat planes verges, aquesta vegada notava que hi havia alguna cosa fora de lloc. Ell. No hi encaixava, en aquell paisatge. Es va preguntar quina havia estat l’última vegada que algú havia pres consciència d’aquelles extensions. Li feia l’efecte que aquelles terres, atentes a la seva presència, el sotjaven intentant recordar la sensació que feia ser observat d’aquella manera.”

VACANCES D’HIVERN, de Bernard MacLaverty

Arriben les vacances d’hivern i en Gerry i la Stella, una parella de jubilats, embarquen a l’avió que els portarà a Amsterdam a passar un cap de setmana llarg. Ella ja ha planificat perfectament els dies que hi passaran, ha calculat tot el que els cal dur a la maleta i s’ha preocupat que res quedi pendent, ell es deixarà portar.

Són les vacances d’una parella estable que a base de rutina ha anat cosint les fissures per anar fent, acostumats l’un a l’altre, i és la prosa, precisa i sense excessos d’emotivitat, de Bernard MacLaverty la que ens mostrarà les flaqueses i les pors de cadascun. Ella busca dotar de més transcendència i significat els anys que li queden per viure, ell espera els moments de solitud per preparar-se un altre whisky, només un altre.

Dues individualitats que han buscat sortides diferents a l’abisme que albiren no gaire lluny, a la buidor de l’existència, a la vellesa, al final. Una constructiva, l’altre destructiva. I entre el petó que es fan sempre que pugen sols a un ascensor i l’ampolla de whisky amagada dins la jaqueta hi ha totes les ganes i tots els silencis i també algun secret.

Al llarg de la novel·la emergeix la reflexió sobre el pas del temps, la necessitat de fer balanç i, com el bloc de gel que queda solitari al carrer després de fondre’s la neu, alguna cosa s’ha anat desfent lentament entre ells dos, alguna cosa que quan desaparegui del tot, els haurà canviat per sempre.

La Stella i en Gerry es van enamorar fa molts anys, han conviscut entre passions i rutines i, ara, de l’amor en queda l’ombra i el pòsit de les arestes mal llimades, però malgrat tot i sobretot, són un conjunt de dos. Dues vides que discorren de costat, que es troben i s’amaguen. Que volen, però no sempre poden.

Vacances d’hivern és el retrat d’una crisi que mostra els fonaments de l’amor en una dimensió real que obvia els tòpics. Els dubtes, la decepció, la tristesa, però també la tendresa, la fe i la voluntat són presents en aquestes vacances conjugals que acaben transformant el gest del lector en un somriure còmplice.

 

 

 

Vacances d’hivern, de Bernard MacLaverty / Traducció d’Anna Llisterri / Edita L’Altra Editorial / Octubre 2019 / 255 pàgines

LA CIUTAT I LA CASA de Natalia Ginzburg

No havia llegit res de Natalia Ginzburg, només me n’havia arribat un eco lleuger però persistent, i aquest llibre, La ciutat i la casa me’l van regalar ja fa un temps sota la sentència: “T’enamoraràs de la Ginzburg”.

I no podia ser de cap altra manera. La ciutat i la casa ha resultat el retorn al caliu dels bons llibres, d’aquells que vols tenir a prop. Llegir les cartes que conformen aquesta història ha estat un fet deliciós, fins al punt d’haver de tancar el llibre en certs moments per deixar espai a un ampli somriure que necessitava sortir, un gran: això sí.

L’autora construeix una història que es mou entre Roma i Amèrica del Nord, transitant entre la vida d’una colla d’amics a mitjans dels 80. I els anys passen, i entre silencis, desitjos i mancances, és el lector qui reconstrueix aquest mosaic del que en resulta un tot commovedor.

Ginzburg és magistral en la pulcritud del text, en poques paraules hi cap tot, i sorprèn com els personatges tenen tanta profunditat sense cap altra veu que els expliqui que la pròpia. I res de floritures, la vida és així.

La ciutat i la casa és un d’aquells llibres que ha entrat per la porta gran a la llista de llibres que regalaré compulsivament als qui estimo. Enamoreu-vos-en, si us plau.

JUNY de Gerbrand Bakker

Han passat setmanes i moltes lectures d’ençà que vaig llegir aquesta novel·la, però no puc deixar passar l’ocasió d’escriure’n i de compartir-la. Juny de Gerbrand Bakker és un llibràs i algú ho havia de dir.

La història ens explica com cadascun dels membres d’una família cus i es sobreposa a la ferida que comparteixen i desemboca en una reflexió profunda sobre els vincles familiars, l’amor i la pèrdua.

És com un d’aquells quadres en els que badaries hores i hores. Cada personatge que hi apareix hi té un paper silenciós i fonamental, tots i cadascun d’ells guarden i suporten el pes d’una història que no es diu, se sent. La imatge però, va dibuixant-se pàgina rera pàgina i el resultat és un ai al cor, una exhalació profunda, una caiguda d’ulls. I és que aquesta és una novel·la de sensacions, d’atmosferes i d’intencions, on les paraules més importants són les que no es diuen.

Un llibre que deixa pòsit i que ratifica la veu de Gerbrand Bakker, traduïda magníficament per Maria Rosich, com un de les més rellevants actualment.

 

 

 

 

Juny, de Gerbrand Bakker / Traducció de Maria Rosich / Edita Raig Verd / Febrer 2019 / 275 pàgines

 

“A l’habitació més gran, la del balcó, l’aire és feixuc i entra més sol que no caldria. Obre les portes del balcó, surt al rectangle de formigó amb verdet i recolza les mans a la barana. El faig roig que hi ha al mig del jardí comença a perdre les fulles per la part de dalt. No s’hi havia fixat mai. El ferro forjat de la barana s’esmicola sota les seves mans. Retrocedeix a poc a poc fins a tornar a l’habitació i tanca les portes del balcó amb cura. Es treu la samarreta i la fa servir per eixugar-se la suor. Partícules de pols suren per l’aire feixuc. Feixuc, pensa. Aquí no respira ningú.”

L’HIVERN A CORFÚ de Jordi Masó

Entre desenes de novel·les compungides i intenses, un oasi. “L’hivern a Corfú” és una anomalia, una raresa, una excepció. I benvinguda sigui aquesta història original i a voltes surrealista de Les Males Herbes.

Bertran Bartra és el protagonista gris d’aquesta novel·la. Un personatge que es presenta com a poc amant de les estridències, sense al·licients ni motivacions prou fondes com per emprendre grans (ni petits) projectes. La rutina és el seu hàbitat natural. És per això que  ubicar-lo dins el Pioneer of the Seas, un creuer de luxe pel Mediterrani, és per poc desconcertant i com a àvids lectors, prometedor.

El narrador de “L’hivern a Corfú” ens explica aquesta epopeia bartriana amb una clara vocació còmica que jo he agraït profundament, quin plaer riure llegint! I és que hi ha escenes realment grotesques amb moltes picades d’ullet entre narrador i lector, que desitjo formin part d’aquell fons comú d’humor literari català al què recórrer en aquelles sobretaules eixordadores.

“Una de les màximes que defensen molts escriptors de ficció és la necessitat de crear un protagonista amb el qual el lector pugui identificar-se. Asseguren que això l’ajuda a implicar-se en l’acció i a interessar-se en les aventures que s’expliquen. Però amb aquest Bertran Bartra ho tenim magre. Qui podria identificar-se amb algú que es passa els dies gandulejant i les nits emborratxant-se fins a quedar inconscient? Quin lector simpatitzaria amb un home insuls, sense interessos ni ambicions, un nihilista que es limita a deixar que el temps passi? Quin interès podem trobar en els seus infortunis, en la successió d’episodis protagonitzats pels personatges estrafolaris que apareixen i desapareixen de la seva vida? I ja que hi som: quin sentit té una història sense una línia argumental aparent, que no sembla anar enlloc, que viatja a la deriva com aquell Panoràmic imaginat per Pere Calders -per mencionar un símil nàutic molt oportú-, el vaixell que navegava en cercles infinits i acabava naufragant?”

NOVEL·LA de Pol Beckmann

Una novel·la que porta per títol “Novel·la” no pot ser pas una novel·la convencional. Per trencar alguns esquemes i per fer-ho de forma prou amena és, probablement, el perquè s’ha presentat a Pol Beckmann com a escriptor revelació en el panorama literari català actual. Més enllà de les consideracions sobre conceptes com revelació, del que en podem parlar un altre dia llargament, és un element clau en aquest fet que es tracti d’una aposta del segell Quaderns Crema, una aposta per un autor català i jove, no habitual en els últims anys de l’editorial.

Beckmann té un estil de molt àgil lectura. Entrellaçant diàlegs i reflexions d’un narrador que tot plegat gira el cap per interpel·lar a un lector que observa les ocurrències dels personatges d’es d’un espai privilegiat que li permet jutjar els personatges, riure-hi i fins i tot enfrontar-s’hi perquè maregen la perdiu.  Els que en saben en diuen metaliteratura.

Però no us penseu que tot queda en la forma, “Novel·la” planteja algunes qüestions tan importants com la recerca de la perfecció, l’acceptació o la superficialitat. És bastant inevitable que com a lectors ens mirem al mirall que proposa Beckmann i ens fem algunes preguntes. Ell ja ho ha fet des del moment en que el protagonista de la història porta per nom Bekman.

“Novel·la” és una proposta interessant i divertida. Hi ressonen Trabal, Monzó i Pàmies, així que no perdreu el temps si hi dediqueu unes hores.

–Sofia–va mussitar en Bekmana.
Ja al portal de casa, s’havia adonat que no duia la cartera. Havia pujat i baixat les escales corrents. Encara havia vist com l’autobús se li escapava.

–Sofia.

Havia intentat perseguir-lo; de seguida hi havia desistit. S’havia mort de la ràbia. No suportava arribar tard, i menys encara quan quedava amb ell.
–T’he d’explicar una cosa.
La Sofia va callar. Pressentia el cataclisme: la respiració intermitent i les pupil•les dilatant-se. Tota ella li suplicava que no ho digués, no ho vull saber, atura’t aquí. Però en Bekman no es va aturar:
–Fa temps que em veig amb una altra dona.

 

 

CARTES A MILENA de Franz Kafka

K

No sé com posar-me a escriure sobre aquest home. Els millors i els pitjors moments davant d’un llibre els he viscut amb ell.

Pensant-hi em faig extremadament dispersa i incapaç de posar marcs i límits, ni tan sols al pensament, perquè al capdavall, posar paraules és delimitar tot aquest riu que hi ha aquí dins. Davant de la dificultat, cediré i escriuré sense filtres, sense tenir gaire cura de tot el que aquest riu pot fer caure o arrossegar.

K va entrar a la meva vida lectora en forma d’escarabat, va acompanyar-me en hores fosques de parets i laberints, i finalment, m’ha obert les portes a un amor impensable. És possible que aquell que millor ha descrit l’angoixa, la grisor, el pou… sigui capaç d’escriure les cartes d’amor més aclaparadores?

El que és més excepcional d’aquest “Cartes a Milena” és que et permet compartir trajecte amb K en un vaivé emocional, en aquest seu interior convuls. És un privilegi trobar oberta aquesta porta als diàlegs interiors, les proclames a Milena, els dubtes, la por, la por, la por,… De fet, el que m’ha sobrepassat com a lectora i m’ha convertit en devota ha estat l’absència de lluïment, tan simple com: vull posar el meu cap damunt la teva falda. I això fa un món, una vida, perquè no pot ser de cap altra manera.

I tan dolç i tan amarg. Franz i Milena han esdevingut dues òrbites que comparteixen uns mesos, uns anys, alguns dels quals es condensen en aquestes cartes de les que només llegim les que van de K a M. Molt d’agrair que l’editorial Quid Pro Quo hagi afegit en aquesta edició les cartes que M va dirigir a Max Brod, amic íntim de K a qui mai estarem prou agraïts. Aquestes últimes acaben de donar forma a la personalitat d’un dels grans genis literaris del segle XX.

Llegiu això, per favor, i no em digueu res més, que jo no puc assumir-ho, encara:

”                                                                                               [Praga, 17 de juliol del 1920]

Ja sabia què hi hauria a la carta, és darrere de gairebé totes les cartes, és als teus ulls −què no es distingiria en un fons tan clar?−, és a les arrugues del teu front, ja ho sabia, de la mateixa manera que un, que ha passat tot el dia darrere els porticons tancats, immers en una mena de son-somni-por-angoixa, al vespre obre les finestres i naturalment no se sorprèn, i ja sabia que ara seria fosc, una foscor meravellosa i profunda. I veig com et tortures i et retorces i no te’n surts i −calem foc al polvorí!− no te’n sortiràs mai, i ho veig i no puc dir: queda’t on ets. Però tampoc no dic el contrari. Estic davant teu i miro els teus pobres ulls estimats (sí que és miserable la foto que m’has enviat, una tortura mirar-la, una tortura a la qual un se sotmet cent vegades al dia, i en canvi, per desgràcia, és un tresor que seria capaç de defensar davant de deu homes forts), i jo en realitat sóc fort, com tu escrius, tinc una certa força que, per definir-la breument i sense concretar, consisteix en la meva falta de sentit musical. Que, d’altra banda, tampoc no és tan gran perquè ara mateix pugui continuar escrivint. Se m’enduen unes ones de dolor i amor i m’apartes d’escriure.

                                                                                                                             F                          “

 

 

A LES CIUTATS AMAGADES de Natàlia Cerezo

Ara, ara. Ara sí. No calen redobles de tambors ni grans escarafalls, no som davant de cap obra mestra ni de cap terratrèmol que pugui sacsejar la literatura catalana, però ara sí som davant d’un llibre dels que es fan un racó aquí dins un cop llegit.

“A les ciutats amagades” és un recull de contes curts, tots ells amb un peu a la infantesa, als estius que inefablement s’hi connecten. Petites instantànies, moments, dolços i amargs, que sense grans pretensions ho recullen tot.

La virtut principal d’aquests contes de Natàlia Cerezo és la capacitat de commoure al lector amb subtilesa. De cada història un fil, de cada personatge una paraula. En tots i cadascun d’ells hi ha un petit detall que t’hi connecta i que fa que una part de tu quedi allà dins, per sempre. La capacitat de crear aquest vincle és el que converteix el talent en virtut.

El que Cerezo desplega en aquest recull és una manera de mirar, un desgranar cada capa i cada matís que fan que un instant pugui sublimar un món.

“Anys més tard, poc abans que el Roc marxés a treballar a l’estranger, vam tornar al càmping. Rere la tanca hi havia camins fantasmals, plens de males herbes i amb les llambordes aixecades. A les parcel·les, on l’herba creixia fins als genolls, hi havia una mena de bosc d’arbres esquifits i secs. Vam trobar la pedra amb el número on hi havia hagut la nostra caravana i vam buscar entre els matolls un indi de plàstic que el Roc havia perdut l’últim any que ens hi vam estar, però no el vam trobar. “

ELS LLITS DELS ALTRES d’Anna Punsoda

És un debut esperat. Anna Punsoda és una de les veus que ens pronosticava una tardor rica literàriament parlant. El vaig agafar de pressa i amb set. I així vaig rebre el cop de puny. No esperava per res del món aquesta glopada amarga i feixuga. Tot va ser una mica massa ràpid.

APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES de Marta Orriols

Fa dies que reflexiono sobre quins son els grans temes que marquen el rumb de tota literatura: l’amor i el desamor, la por, la mort, la llibertat,… S’ha escrit de tot i en abundància. Per què, doncs, seguir llegint? Per què, doncs, seguir llegint sobre el mateix si amb tants segles d’història ja s’haurà dit tot de totes les maneres possibles? Per què llegir un llibre sobre la mort, la pèrdua,…quan ja n’has llegit i pots imaginar què hi trobaràs? Per què llegir-lo si saps que farà mal?