El vaig agafar amb empenta. M’atreia el títol, m’atreia la portada. Així que, el vaig començar a mossegar amb força. I potser aquest va ser l’error. Vaig mesurar-lo erròniament. És una lectura lleugera, dictada per la veu infantil del protagonista. I dic dictada perquè podria considerar-se gairebé una retransmissió literal dels pensament d’en Burt. És un fet curiós que aporta al·licients al llibre, però que al cap de poques pàgines cansa. Subjecte, verb, predicat i punt. Subjecte, verb, predicat i punt. I si, d’acord, aporta una perspectiva molt interessant sobre la visió del món que té aquest particular personatge, que es podria dir que amb tan sols 8 anys s’expressa com un autèntic punk. Però més enllà de la curiositat hi he trobat a faltar alguna cosa més.
He arribat fins al final desitjant un final prou enginyós, però el camí ha estat massa dòcil i el final decebedor. I mira que em sap greu, perquè m’ha caigut bé en Burt.
Tot i així, no us freneu, jo també sóc de les que no tornaria a llegir “Wonder“, i aquí hi he trobat alguns paral·lelismes, així que, endavant, llegiu-lo i en parlem!
“Una vegada tenia cinc anys. Sovint anava en cotxe. Seia al seient del davant, a la muntanyeta, al costat del papa. La muntanyeta era on no hi havia costures, al mig del seient del davant. Anava més aixecat i així podia veure-hi. Era el meu lloc especial. Un cop vam anar fins a Frankfurt, Michigan, i vaig seure a la muntanyeta tot el viatge.
Llavors un dia el papa ens va porta al Jeffrey i a mi a la Hanley-Dawson Chevrolet per comprar un cotxe nou. Hi vam anar amb el nostre cotxe vell. Llavors vam pujar al cotxe nou. Feia una olor rara. El papa va pujar i va encendre el motor. Llavors ens en vam anar. Vaig mirar per la finestra del darrere i li vaig dir adéu amb la mà al nostre cotxe vell. Vaig dir: “I què passarà amb el nostre cotxe vell, papa?”. I ell va dir: “Aquest tros de llauna? Tan se li’n fot, no?”.
Vaig mirar el seient del davant. No hi havia muntanyeta. El meu pare va dir: “El que passa és que aquesta preciositat porta el motor a la part del darrere. Així tenim més lloc.”
Vaig posar la barbeta sobre el seient del darrere i vaig mirar el nostre cotxe vell per la finestra del darrere. Em sembla que vaig plorar. El Jeffrey va dir: “I ara per què plores, nen?”. I jo vaig dir: “M’he quedat sense seient”.”
Soc el que llegeixo 